Mercè Rodoreda: «He fet el pregó per ser barcelonina, per dir-me Mercè i per dur Catalunya dintre meu»

Reproduïm el pregó que l'escriptora va llegir el 1980 al Saló de Cent

A la secció Rodoreda selecta cada mes obrim l’Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda per compartir el món més conegut i desconegut de l’escriptora. Aquesta vegada reproduïm el pregó de la Mercè que va escriure el 1980 –quan tenia 71 anys– i us n’adjuntem el manuscrit original i una foto feta mentre el llegia.

Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans  Top. 7.1.1.313
Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans Top. 7.1.1.313

24 setembre de 1980

Pregó de les Festes de la Mercè

Barcelonines, barcelonins

Si em trobo aquí, en aquest històric Saló de Cent, per pronunciar el pregó de les Festes de la Mercè, és perquè el senyor batlle i tot el seu consistori m’ho van demanar. I van demanar-m’ho amb tanta elegància, que hauria estat una gran descortesia per part meva no acceptar. De moment vaig creure que jo no era la persona més indicada, d’altres podrien sortir-se’n més airosament que jo; però, reflexionant, vaig pensar que potser sí. I per tres raons: pel fet de ser barcelonina, per dir-me Mercè i per dur Catalunya dintre meu.

Us puc assegurar que, durant anys, l’allunyament del meu país va aprofundir el meu amor per Barcelona, per la Barcelona catalana de la meva joventut. Amb els seus carrers, amb les seves places, amb la seva càrrega d’història, amb la seva bona gent. El meu barri de Sant Gervasi, tocant a la vila de Gràcia, amb el carrer Elisa, amb la plaça de la Bonanova, amb els Josepets i amb tants camps de flors. La Barcelona d’una determinada claror en una determinada tarda a la Plaça de Catalunya amb el cel ratllat per tropes i tropes d’estornells cridaners; amb una determinada claror a la falda verda del Tibidabo, Passeig de Gràcia amunt, en un acabament de dies amb una determinada claror d’un matí de març amb el sol entaforat a dintre d’una branca a dalt de tot d’una paret. Les petites torres del meu Sant Gervasi, polides i netes, amb els seus jardins assolellats, ventejats i florits.

Lluny del meu país no em feia mal l’enyorament. Em feia mal la tristesa pel destí tan dur dels catalans. Quan havíem aconseguit que la nostra identitat fos acceptada i reconeguda, ens ho van fer tot a miques, ens ho van prendre tot. Vam haver d’enterrar la il·lusió de ser simplement un poble que treballa i viu en català i per Catalunya.

Ha estat llarg el temps de ser tinguts com a ciutadans d’ínfima categoria, amb la nostra llengua prohibida i escarnida. Humiliats. Però enmig de l’enfonsament, no vam cedir. No podíem deixar-nos vèncer per l’adversitat. Ofegats, escampats, vam continuar pensant en el nostre país, treballant pel nostre país. Tant els de dintre com els de fora. Som catalans i jo diria que la tenacitat és la nostra divisa. I l’espera ens ha valgut un miracle. Jo crec en miracles, i el miracle ha començat: tenim un govern de patriotes, de gent profundament catalana i tenaç, amb unes arrels catalanes que ningú ni res no ha pogut arrencar. Tenim, tots, una tasca a emprendre, una tasca difícil i per això apassionant: ajudar. Tots hem desitjat en un moment o altre de la nostra vida una ciutat ideal, una pàtria ideal: la més alta i la més bella. Com diu patriòticament un dels nostres poetes: “Salut a la pàtria en segles de saba crescuda, salut a la Pàtria encara no nascuda com l’hem somniada els seus fills”. Aquesta pàtria ideal nosaltres l’hem de fer! Tots els que vindran darrere de nosaltres, generació darrera generació, lligats tots pel mateix desig. De cara, avui, a una nova renaixença.

De vós, Mare de Déu de la Mercè, daurada i reposada a dintre de la vostra església amb l’Infant Jesús a la falda, jo n’havia tingut la imatge, de petita i de jove, en el meu dormitori, a dintre d’una vitrina, tota vestida de setí brodat d’or i de perles, de pedres tallades lluents de color de gra de magrana, coronada d’argent. Als vostres peus, agenollats un a cada banda, hi havia dos captius: un amb l’armilla morada i pantalons bombats verd fosc, l’altre amb pantalons bombats morats i armilla verd oliva. Tots dos amb camisa blanca, tots dos amb les mans encadenades, i els ulls alçats cap a Vós implorant la vostra protecció. Mare de Déu de la Mercè, feu que els catalans no hàgim de sentir-nos mai més captius, que la nostra aspiració tan justa i tan humana de néixer i de morir catalans ens sigui reconeguda per sempre de sempre. Depèn de vós i depèn de nosaltres, sobretot d’aquesta joventut treballadora i estudiosa, d’aquestes dones catalanes, valentes i fortes, conscients que una de les coses més nobles del món és pujar una família, que han ensenyat i ensenyen als seus fills a estimar Catalunya, sense estridències, quietament, eficaçment. Catalunya, “terra dels pins iguals, de l’alzinar planyent vessant amunt fins a carena viva”, serà el que voldrem que sigui; la força de tantes voluntats pot abatre muralles. El temps no compta. Hem après a esperar. Hem de pensar que tots, cadascú en el seu lloc, som necessaris, som importants. Tan important és una pintura d’Antoni Tàpies o de Joan Miró o una escultura de Subirachs, com un càntir de Breda ben fet o un gerro de la Bisbal ben acabat; tan important és un artista com un obrer, un pescador com un pagès. Gent de totes les nostres comarques, unida per formar un sol poble, Catalunya ens necessita.

Voldria, en aquest dia tan assenyalat, comunicar la meva fe en la meva terra, en la força indestructible de la paciència dels catalans. En la Catalunya que “treballa, pensa, lluita i que creu, espera i ora”. Tenim a la porta la Festa Major de la ciutat organitzada pel nostre batlle, pel nostre Ajuntament. Tot nostre. Voldria demanar als barcelonins que celebrin la Festa Major d’aquest any amb esperança, amb el cor content, amb banderes als balcons, amb cobles per places i carrers, amb tot l’esclat de les nostres flors a les Rambles, amb el mar ben blau en aquest mes de setembre dolç de raïms.

A totes les nostres autoritats, ara, per fi, ben legítimes, a totes les barcelonines i barcelonins, a totes les catalanes i catalans, vagi la meva salutació més cordial; i a la Santíssima Verge, en la seva advocació de la Mercè, la meva pregària per mi, per tots nosaltres, per la nostra ciutat i per la nostra pàtria.

Barcelonines, barcelonins, queden obertes les Festes de la Mercè de l’any 1980.

Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans Top. 6.1.6.4/4-6
Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans Top. 6.1.6.4/4-6
Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans Top. 6.1.6.4/4-6
Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans Top. 6.1.6.4/4-6
Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans Top. 6.1.6.4/4-6
Arxiu Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans Top. 6.1.6.4/4-6



Nou comentari

Johnny Be Good
Someday you will be a man,/ And you will be the leader of a big old band
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...