Ni haikus ni ventalls, 09/06/2014

Enyoro poder tornar al Japó amb els ulls fascinats de qui no hi ha estat mai abans

Torno a Tòquio cinc anys més tard del primer viatge que hi vaig fer. Aquell cop l’impacte va ser majúscul: tot em sorprenia, tot em semblava estranyíssim, delirant, obra d’un guionista dement o directament marcià. Portava una llibreteta per anotar totes les coses que em semblaven difícils de creure i dignes de recordar, i en vaig apuntar més de cent.

Avui he tornat a Mart, i he viscut aquest retrobament amb una inesperada sensació de familiaritat. Ja conec la cantarella dels venedors a les portes dels negocis, els vàters amb més comandaments que una nau espacial, els joves encorbatats que capten clients per a les noies disfressades amb uniforme escolar, la profusió de màquines expenedores de qualsevol cosa, imaginable o no. I ho continuo percebent amb estranyesa, però ja m’ho he fet una mica meu.

A L’horitzó primer diu Joan Todó –l’escrivent, o l’altre, aneu a saber– que no podem tornar mai igual enlloc. Ni a la Sénia, ni a Capellades, ni a Ikebukuro. Ni tan sols a Barcelona. Enyoro un impossible: poder tornar al Japó amb els ulls fascinats de qui no hi ha estat mai abans.

A la tarda m’he vist amb la Miki Yamada, la rapsoda que recitarà amb mi dijous, per preparar la tria de poemes, i amb la Miyoko Kai, que diumenge farà d’intèrpret a la festa anual de la Japan Poets Association. Hem anat a una cafeteria all-you-can-drink on per poc més de tres euros et pots prendre els tes, refrescos, cafès i sucs de fruita que vulguis. Com que era d’autoservei, hem anat a servir-nos. I de cop elles dues s’han posat a riure en veure que m’hi havia endut la bossa. “Que no ets a Barcelona!” Naturalment, elles havien deixat les bosses i els moneders sobre la taula sense vigilar, i naturalment, hi eren quan hi hem tornat. Podríem encetar un debat sobre la naturalesa benigna o maligna de l’espècie humana, però deixem-ho per un altre moment, que és tard i estem en l’època de pluges.

L’horitzó primer i el sushi després, o com ser ultralocal i ultraglobal alhora. Foto: M.C.

Comentaris

    Marià Juny 9, 2014 3:23 pm
    És veritat que hi ha un caixer expenedor de haikus a cada cantonada?

Nou comentari