Foto: Ryan Xu


El recorda com un dia lluminós.

Les desenes de margarides blanques en els seus cabells i la cerimònia sota la figuera. La gran taula parada amb tot de cavallets, la música del violoncel, les cançons improvisades, el final de festa a la piscina i Antonio Machín cantant Anoche hablé con la luna mentre els ulls brillants intercanviaven mirades.

Aquell dia el va començar a dur, amagant la secreta inscripció. I va ser en el seu dit mentre ella teclejava números que no entenia en un despatx trist, mentre descobria el resultat del test d’embaràs, mentre abraçava el seu pare per darrera vegada, mentre llegia contes als seus fills abans d’anar a dormir.

Sovint el giravoltava frenèticament amb el dit polze quan estava nerviosa o l’acaronava suaument quan volia pensar. Era lleuger i còmode i semblava que formava part de la seva pròpia mà.

Potser per això, divuit anys després, quan se’l va treure per no dur-lo mai més, de vegades el buscava amb el dit en un gest mecànic i allà on hi havia cabut tota una vida hi trobava un petit buit.

Ara era al joier, entre polseres de tela i arracades de bijuteria. Cada vegada que obria la tapa i el veia notava una fiblada al pit, de vegades nostàlgica, de vegades rabiosa. La inscripció semblava que li parlava.

Podia llençar-lo per la tassa del vàter com havia fet una amiga però no s’hi veia amb cor. Com llençar pel vàter tota una història d’amor? Tot allò havia acabat però es resistia que aquell fos el final. Però i si no fos un final?

Va agafar paper i llapis i va dibuixar un símbol, volia condensar tota la seva essència en una petita imatge. De seguida va pensar en la tríada: els seus dos fills i ella mateixa, la força de l’amor i la maternitat envoltats per un cercle, el seu món interior.

Un joier amic va ser l’encarregat de fondre aquella aliança i utilitzar el metall per donar forma a un nou amulet.

Ella el porta sovint penjat del coll però de tant en tant se’l treu perquè ara ja sap que res no és per sempre.



* Gina Clotet és alumna del taller d’escriptura en línia que l’escriptora Care Santos fa a Catorze. Aviat anunciarem les dates de la nova edició i tota la informació necessària per inscriure-s’hi.


Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a juliol 19, 2020 | 12:18
    Anònim juliol 19, 2020 | 12:18
    Fantàstic escrit. Molt dolç. Molt tendre. Enhorabona Gina Clotet!

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix