Foto: Amanda Tipton


La felicitat diu que es multiplica per cinc després de patir. Cal que plogui abans de veure l’arc de Sant Martí. No hi ha res que encengui la vida millor que entendre que ens hem de morir. I ja em teniu cantant-ne la tornada: si vols que surti el sol, abans s’haurà de fer de nit.

El dia que vaig fer trenta-cinc anys, un perruquer incompetent em va cremar els cabells. L’única solució va ser tallar-me’ls ben curts, tant que m’havia costat arribar a lluir una cabellera llarga. L’endemà, un company de la redacció del diari on treballava em va etzibar: “Mira-t’ho pel cantó positiu, només pots fer que millorar”. Soc tan positiva, ehem, que han passat tretze anys i encara no l’hi he perdonat. Al perruquer, tampoc.

Que sí, que ja veig per on va la cosa. Sense l’hivern no estimaríem tant la primavera, quan vens de la foscor la llum de l’alba et sembla una meravella i després d’una migranya de les que em tomben estic eufòrica perquè em trobo normal. Però a mi dona’m dies sense dolor, el sol desacomplexat del migdia i un maig que duri tot l’any. Jo ja estava prou contenta amb els cabells llargs abans que me’ls socarrimessin, la lliçó de valorar el que tenim en lloc de desitjar el que ens falta feia temps que l’havia paït (la prova és que aleshores ja havia recomanat unes deu mil vegades els assajos d’André Comte-Sponville).

Em temo que confonem consols amb benediccions. És un consol que hi hagi llum al final del túnel, però seria millor no haver-hi entrat. A sobre, hi ha túnels sense sortida. I si t’asseguren que després d’una pujada sempre ve una baixada, t’enganyen: també pot venir una pujada més gran.

La vida és cíclica però cadascun de nosaltres, no. Em dic que potser han tornat les abelles a la vinya verge de la casa de prop del mar, però no serien les mateixes: per a les abelles de l’abril, no existeix la tardor. Les abelles d’avui, si hi són, han vingut per primer cop.

Amics de Mishima, continuaré cantant la vostra cançó perquè fa hores que escolto el disc sencer en bucle i ja se m’ha enganxat. Però no, jo no vull que surti el sol. El que voldria, digueu-me capritxosa, és que no es pongués mai.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a maig 08, 2017 | 04:59
    Anònim maig 08, 2017 | 04:59
    Mai, mai com avui, podria estar tant d'acord amb aquest escrit. Penso e x a c t a m e n t el mateix.
  2. Icona del comentari de: Marco a maig 08, 2017 | 06:29
    Marco maig 08, 2017 | 06:29
    Hola Eva. Només hi ha una manera de no patir. No viure la vida. Ser hi sempre en una urna de vidre que ens aïlli dels patiments. El cas és es que la mateixa urna ens aïlla de noves experiències positives. Si mires els nens jugant. Sempre acabem barallats. Però al cap d'una estona tornen a jugar. És un joc de repetició en el que es tracta d'aprendre a no errar. La vida es el mateix. Cal aprendre a no errar. Trobar el que ens fa patir i establir estratègies per superar ho
  3. Icona del comentari de: Sali a maig 08, 2017 | 10:29
    Sali maig 08, 2017 | 10:29
    Llegir el teu text des d'un hospital fent d'acompanyant familiar, no té paraules. O potser sí: Una gran complicitat i unes ganes d'escoltar Mishima. Gràcies Eva, com sempre.
  4. Icona del comentari de: Anònim a maig 08, 2017 | 22:59
    Anònim maig 08, 2017 | 22:59
    Jo també voldria que mai es pongués el sol... però ja ho diuen, la felicitat és efímera.
  5. Icona del comentari de: Fil de lluna a maig 11, 2017 | 00:19
    Fil de lluna maig 11, 2017 | 00:19
    Cal patir per saber prendre la vida amb sentit? Cal arribar al llit de mort per veure que el més important és si deixes petjada. Quin desconsol pensar que per aprendre a viure, has d'haver viscut la catarsi. Cal? Algú que ho tingui tot de cara no sabrà distingir entre estar bé o malament?
  6. Icona del comentari de: Malevo a maig 11, 2017 | 18:07
    Malevo maig 11, 2017 | 18:07
    Potser per mandra ja no em plantejo debats ni discursos que vagin més enllà de l'aquí i ara. Mishima se'ns torna a regalar, gaudim-lo i gaudim-ho, i sí, les seves lletres et porten allà on som, o allí on vam ser. Veu, piano, trompeta aquest cop, i tots plegats ens faran "beure per tenir set tota la vida, i anirem a l'accés 14, i Eva no saps com em fas sentir, i sí, la primavera menteix". Torna, torna l'Ordre i l'Aventura. Gràcies a tu Eva i vosaltres Mishima
  7. Icona del comentari de: Olga Salvado a maig 11, 2017 | 22:35
    Olga Salvado maig 11, 2017 | 22:35
    Ets el meu espill. Penso aixo moltes vegades i ironicament porto els cabells curts perque una perruquera me'ls ha cremat. I t'asseguro que no li perdonare mai!!!. Be, hi ha sols esplendits pero tambe hi ha nits meravelloses... una abraçada
  8. Icona del comentari de: Anònim a maig 12, 2017 | 10:36
    Anònim maig 12, 2017 | 10:36
    Espero veure la sortida al tunel que encara no he entrat.
  9. Icona del comentari de: Anònim a maig 12, 2017 | 17:30
    Anònim maig 12, 2017 | 17:30
    ...però jo diria que a mesura que els humans anem tenint més facilitats materials també sembla que van apareixent més depressions. No lluitar o no haver d'esperar per aconseguir alguna cosa potser provoca que no es valori, ni que es conegui la vida sense allò. Potser el patiment no ens fa aprendre, però afrontar i superar aquest patiment, sí. I ens enforteix.

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix