Si vols que surti el sol

A mi dona'm dies sense dolor, el sol desacomplexat del migdia i un maig que duri tot l'any

Foto: Amanda Tipton


La felicitat diu que es multiplica per cinc després de patir. Cal que plogui abans de veure l’arc de Sant Martí. No hi ha res que encengui la vida millor que entendre que ens hem de morir. I ja em teniu cantant-ne la tornada: si vols que surti el sol, abans s’haurà de fer de nit.
 
El dia que vaig fer trenta-cinc anys, un perruquer incompetent em va cremar els cabells. L’única solució va ser tallar-me’ls ben curts, tant que m’havia costat arribar a lluir una cabellera llarga. L’endemà, un company de la redacció del diari on treballava em va etzibar: “Mira-t’ho pel cantó positiu, només pots fer que millorar”. Soc tan positiva, ehem, que han passat tretze anys i encara no l’hi he perdonat. Al perruquer, tampoc.
 
Que sí, que ja veig per on va la cosa. Sense l’hivern no estimaríem tant la primavera, quan vens de la foscor la llum de l’alba et sembla una meravella i després d’una migranya de les que em tomben estic eufòrica perquè em trobo normal. Però a mi dona’m dies sense dolor, el sol desacomplexat del migdia i un maig que duri tot l’any. Jo ja estava prou contenta amb els cabells llargs abans que me’ls socarrimessin, la lliçó de valorar el que tenim en lloc de desitjar el que ens falta feia temps que l’havia paït (la prova és que aleshores ja havia recomanat unes deu mil vegades els assajos d’André Comte-Sponville).
 
Em temo que confonem consols amb benediccions. És un consol que hi hagi llum al final del túnel, però seria millor no haver-hi entrat. A sobre, hi ha túnels sense sortida. I si t’asseguren que després d’una pujada sempre ve una baixada, t’enganyen: també pot venir una pujada més gran.
 
La vida és cíclica però cadascun de nosaltres, no. Em dic que potser han tornat les abelles a la vinya verge de la casa de prop del mar, però no serien les mateixes: per a les abelles de l’abril, no existeix la tardor. Les abelles d’avui, si hi són, han vingut per primer cop.
 
Amics de Mishima, continuaré cantant la vostra cançó perquè fa hores que escolto el disc sencer en bucle i ja se m’ha enganxat. Però no, jo no vull que surti el sol. El que voldria, digueu-me capritxosa, és que no es pongués mai.
 

Comentaris

    Anònim Maig 8, 2017 4:59 am
    Mai, mai com avui, podria estar tant d'acord amb aquest escrit. Penso e x a c t a m e n t el mateix.
    Marco Maig 8, 2017 6:29 am
    Hola Eva. Només hi ha una manera de no patir. No viure la vida. Ser hi sempre en una urna de vidre que ens aïlli dels patiments. El cas és es que la mateixa urna ens aïlla de noves experiències positives. Si mires els nens jugant. Sempre acabem barallats. Però al cap d'una estona tornen a jugar. És un joc de repetició en el que es tracta d'aprendre a no errar. La vida es el mateix. Cal aprendre a no errar. Trobar el que ens fa patir i establir estratègies per superar ho
    Sali Maig 8, 2017 10:29 am
    Llegir el teu text des d'un hospital fent d'acompanyant familiar, no té paraules. O potser sí: Una gran complicitat i unes ganes d'escoltar Mishima. Gràcies Eva, com sempre.
    Anònim Maig 8, 2017 10:59 pm
    Jo també voldria que mai es pongués el sol... però ja ho diuen, la felicitat és efímera.
    Fil de lluna Maig 11, 2017 12:19 am
    Cal patir per saber prendre la vida amb sentit? Cal arribar al llit de mort per veure que el més important és si deixes petjada. Quin desconsol pensar que per aprendre a viure, has d'haver viscut la catarsi. Cal? Algú que ho tingui tot de cara no sabrà distingir entre estar bé o malament?
    Malevo Maig 11, 2017 6:07 pm
    Potser per mandra ja no em plantejo debats ni discursos que vagin més enllà de l'aquí i ara. Mishima se'ns torna a regalar, gaudim-lo i gaudim-ho, i sí, les seves lletres et porten allà on som, o allí on vam ser. Veu, piano, trompeta aquest cop, i tots plegats ens faran "beure per tenir set tota la vida, i anirem a l'accés 14, i Eva no saps com em fas sentir, i sí, la primavera menteix". Torna, torna l'Ordre i l'Aventura. Gràcies a tu Eva i vosaltres Mishima
    Olga Salvado Maig 11, 2017 10:35 pm
    Ets el meu espill. Penso aixo moltes vegades i ironicament porto els cabells curts perque una perruquera me'ls ha cremat. I t'asseguro que no li perdonare mai!!!. Be, hi ha sols esplendits pero tambe hi ha nits meravelloses... una abraçada
    Anònim Maig 12, 2017 10:36 am
    Espero veure la sortida al tunel que encara no he entrat.
    Anònim Maig 12, 2017 5:30 pm
    ...però jo diria que a mesura que els humans anem tenint més facilitats materials també sembla que van apareixent més depressions. No lluitar o no haver d'esperar per aconseguir alguna cosa potser provoca que no es valori, ni que es conegui la vida sense allò. Potser el patiment no ens fa aprendre, però afrontar i superar aquest patiment, sí. I ens enforteix.

Nou comentari

Un ramito de violetas
A veces sueña y se imagina/ cómo será aquél que tanto la estima
Més entrades...
I el plaer de les dones?
14 dibuixos de Lyona sobre els tabús, la ignorància i la pressió masclista que reben les dones
Més entrades...