Foto: Amanda Tipton


He deixat de ser fidel al meu perfum. He posat un mirall on hi havia una tauleta de nit. M’he tallat els cabells. He viatjat sola. Faig pastís de pastanaga i albergínies farcides i crema de carbassa. Em pinto les ungles cada setmana. Tot el que escric em surt massa cru.

Però ja no m’obligo –com feia fa uns mesos– a respondre en versió llarga quan em pregunten què tal, no fos cas que em tanqués amb pany i en perdés la clau. I què, si em tanco. Estimo aquesta closca que tant m’ha acollit. Aquí dins nedo, llegeixo, gasto soles de sabata. Conjugo els verbs de sempre, malgrat l’apatia que no reconec i que (diria que) no m’escau.

Hola, personeta ferida. Et creus lluny del món, a l’òrbita de no saps quin planeta, però tens instint de saltamartí. Tendeixes a recuperar el teu estat natural fins i tot quan t’han colpejat amb ganes.

Ja no faig aquella olor, ja no em fa por res del que em feia por, aprenc a cuinar i a fer sonar el piano i a fer veure que no soc jo, però tampoc vull haver de ser una altra.

Potser estic tornant a mi.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anna C a novembre 18, 2017 | 20:32
    Anna C novembre 18, 2017 | 20:32
    Sovint es necessita espai i temps per tornar a un mateix i és molt savi donar-se permís per fer-ho. Gaudeix del trajecte, deixa't perdre tantes vegades com calgui i segueix en el camí cap a casa. M'he vist reflectida en les teves paraules. Potser algun dia ens trobem en ruta...
  2. Icona del comentari de: CGGz a novembre 19, 2017 | 10:27
    CGGz novembre 19, 2017 | 10:27
    Estar-se a la closca i,des d'alli, reinventar-se, trobar-se un mateix quan la vida t ha abandonat a la intempèrie del dolor més extrem, es una reaccio natural per recomposar- ho tot sense quedar-s'hi per sempre. Bé és cert però q aquella closca q ara et permet viure el dolor, es convertirà ja per sempre en un lloc de pau on tornaràs freqüentment. L'essència trobada allí és un bon company de camí.
  3. Icona del comentari de: Anònim a novembre 19, 2017 | 10:35
    Anònim novembre 19, 2017 | 10:35
    Fa un quant temps que aquesta necessitat de tornar a mi creix, i ho fa amb força. He decidit tancar totes les xarxes que m'ocupaven les hores i ara llegeixo diferent, camino i veig la gent i cuino amb més amor que mai. Darrerament falafels handmade. Un gran descobriment. Una abraçada, Eva.
  4. Icona del comentari de: Anònim a novembre 19, 2017 | 21:37
    Anònim novembre 19, 2017 | 21:37
    Et llegeixo i em veig reflectida en els teus escrits potser, totes les q hem patit, hem recorregut més o menys el mateix camí. Cap en dins, cap en davant, del matí a la nit, i volent sortir d' aquell dolor sord q no vols sentir. Ara fa temps que'l pitxor va passar. És només un record. La vida torna a florir.
  5. Icona del comentari de: Anònim 20/11 a novembre 20, 2017 | 09:01
    Anònim 20/11 novembre 20, 2017 | 09:01
    Us llegeixo i m’agrada molt, encara que em feu plorar. Jo també aprènc a cuinar. I cuino dolç!.
  6. Icona del comentari de: Xavi O. a novembre 20, 2017 | 09:08
    Xavi O. novembre 20, 2017 | 09:08
    Bonic text. M'agrada com escrius.
  7. Icona del comentari de: Una terrassenca a desembre 26, 2017 | 11:06
    Una terrassenca desembre 26, 2017 | 11:06
    M'agrada llegir els teus escrits Eva perquè sento que descrius els meus pensaments més íntims. Fa uns mesos vaig perdre la meva parella i em va semblar que mai tornaria a ser jo. I és veritat. Ha sorgit una altre Montse, que va trobant el seu lloc, que retroba antics camins oblidats i que comença a veure el dia a dia amb una mica de llum per tornar a VIURE.

Nou comentari

Comparteix