La vida té vida pròpia

Plenitud

Mai havia vist un eclipsi de lluna sencer i tota jo em sentia com el primer cop d'alguna cosa

| 05/08/2018 a les 20:19h
Especial: La vida té vida pròpia
Arxivat a: Cambres pròpies, La vida té vida pròpia
v

Foto: Carme Molist



"(...) Posaríeu a prova la vostra força contra mi? Ni de conya, no s'hi atreviria ningú, a posar a prova la seva força contra mi. Perquè tots sabeu que no hi ha res més fort que una dona trencada que s'ha refet a si mateixa."
 
Hanna Gadsby, Nanette
 
 
Ressaca l'endemà de l'eclipsi. Però no penso maleir el vi, ni els cigarrets, ni la lluna ensangonada. Com vam riure, després! Els nens ja dormien i amb la germana i el cunyat vam començar a mirar fotos de fa temps i a recordar batalletes i a mi se'm va acudir preguntar Com us vau conèixer exactament, i no sé com ni per què, al cap d'una estona estàvem petant-nos de riure mentre la lluna plena acabava, passet a passet, de foragitar l'ombra. Quanta llum, que intensa, la que empeny la fosca amb aire triomfal després de l'eclipsi i mostra la lluna amb més plenitud que mai. És que mai havia vist un eclipsi de lluna sencer i tota jo em sentia com el primer cop d'alguna cosa –el primer cop de volar per damunt dels núvols, el primer cop de beure gin amb llimonada, de nedar nua al mar, de contemplar una rissaga des de la terrassa d'un bar de copes del port. Vam riure, ahir, saps, i el riure va ploure sobre el record de la teva traïció, la que va començar aquell mateix estiu que la germana i el cunyat es van conèixer.

Vam riure i ens hi vam pixar damunt, i va quedar tan estovat que feia riure-pena mirar-lo. I només unes hores abans havia tornat a fer mal, un mal petit, gairebé epidèrmic, que més aviat enfadava d'una manera aguda i irritant, com quan et pica un mosquit inesperadament i no ets a temps d'esclafar-lo amb el palmell obert de la mà. I el tabú planava entre la germana i jo perquè ella sabia que jo havia vist les fotos i jo sabia que ella ho sabia i que callava perquè ves-a-saber-potser-encara-li-fa-mal. I sí que en feia, un poc, perquè de la confiança matxucada com una ametlla amargant en un morter no en queda més que una pasta immenjable, i perquè mai no em vaig permetre odiar-te ni que fos una estona per poder, potser, algun dia, estimar-te (i estimar-me). Feia un poc de mal, sí, petit i epidèrmic, irritant, però sobretot feia una pena-sense-riure per la insipidesa de les persones a qui mai no els passa res a la vida, que han patinat sempre amb genolleres pel pati de casa, que no poden mirar l'altre com un cos que sent i no com una pell que rellisca. Que mai no s'han trencat i s'han refet i han estat capaces, qualsevol nit d'estiu, de tornar-se a emocionar amb un eclipsi de lluna com si fos el primer cop, el primeríssim primer cop, d'alguna cosa.




*text publicat al blog La vida té vida pròpia

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona programa un cicle de quatre concerts
Imatge il·lustrativa
Catorze equipaments de Barcelona obren al públic els seus espais restringits
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso dedica una exposició a la relació de l'artista malagueny amb Paul Éluard
Imatge il·lustrativa
Dos centres cívics proposen tallers inspirats en el dissenyador Victor Papanek
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com reaccionen les persones davant el dubte i la por
Imatge il·lustrativa
L'anunci dels Gaudí parla del poder del cinema i de l'empoderament femení
Imatge il·lustrativa
L'educador David Dunning diu que «sovint sobrevalorem les nostres habilitats»
Imatge il·lustrativa
Lera Boroditsky diu que «es perd prop d'un idioma a la setmana»