Foto: Victor Bezrukov
por no llorar tan dentro,
tan a escondidas
Chantal Maillard, Escribir
Elena Lázaro, Cartografiando el vacío
querencia
2. f. Inclinación o tendencia del hombre y de ciertos animales a volver al sitio en que se han criado o tienen costumbre de acudir.
Diccionario de la Real Academia Española
Deu ser això, viure, et diu l’amiga, i et ve la tendresa, i el nus, i el vertigen, i t’estimbes per dins com un castell de cartes. Això deu ser, li dius, malgrat l’ofec, i també, T’estimo, això també deu ser. Bàsicament això, tossudament això, potser únicament això. Perquè ara que intentes conjurar el record per allunyar la mort, només esculls trossets d’amor per apedaçar el tapís del que va ser, del que et va ser. El seu somriure sense oblit, el d’abans, el dels dies en què encara era terra i et sostenia. El de les estones a la cuina de casa, tornant d’escola, tu al llindar de la galeria contant-li coses mentre ella feinejava. El de les nits d’estiu al caminet de la font. Això deu ser, haver viscut: tornar a l’amor com qui desfà el camí mentre arreplega les molles de pa, sempre d’esquena a ella, que agafa el carrer de la dreta, que enfila les escales del cerro, que et diu No me’n vaig sola, que es va fent cada cop més petita, que no torna, que no torna, que no torna. I tu encara pregues per dins que no desaparegui.
*tex publicat al blog La vida té vida pròpia.
