La vida té vida pròpia
Com un record suau
Tant que l'esperaves, la calor i les maduixes i l'habitació sense calfreds
I anar dient
Potser l'únic que té sentit de veres és estimar
A la primera capa de la pell
La pluja als peus, i les ganes rescatades del no-res
La princesa cavaller
Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?
Cicles
Reprendre la vida en el mateix instant on vas deixar-la
El verd que no somreia
No et coneixia el cos estremint-se amb la carícia més tènue
Perquè tinc les paraules
Escriuré avui de tu, d’aquest atac de nostàlgia
Dona de principis
Que no renego mai/ de cap dels meus amors/ quan han estat amors
Mentre no acabis de caure del tot
Avui em fan menys mal els teus laberints
Amb això començo
Que els finals siguin fàcils, i que ho siguin també els principis