El Miquel em diu que al seu funeral vol que soni Por la mar chica del puerto. La cantussejo –que preciosa que és– i m’adono que jo també la vull, al meu funeral. Em pregunto tot seguit si està bé copiar-se una cosa així, i em dic que sí, que al cap i a la fi cada funeral és una mica el propi funeral i cada homenatge a una vida ret homenatge a la vida mateixa.
Continua explicant-me el Miquel que té moltes més coses preparades, per a aquell dia. No penseu que està malalt, m’ho explica amb una cervesa a la mà, carrer avall, disfressat de gamba.
Cadis és una festa que tot just comença, explosió de llum, color, xirigota, carrer, tortilla camarone, guitarra, turuta, carne meshá, vidres per terra, rimes enlaire, quina cosa més estranya posar-nos a pensar ara en funerals. Cadis és avui una perruca al cap de bronze d’un fill il·lustre de la ciutat, és Luke Skywalker sortint del bar i topant-se amb Dar Vader: Quillooooo! Que soy tu padreee!!! Alegria desbordant, celebració col·lectiva pel retrobament. Cleopatra i el conejito Duracel s’abracen també, ja no estan emprenyats. I ja surt el cazón en adobo, les cerveses i les croquetes de salicòrnia. I algú marxa i ens deixa lloc a la barra i llavors la vida quadra, o més aviat encercla.
La vida encercla la vida mateixa, dins aquest sol, en la circumferència del got de cervesa, en la rodona perfecta de calamar. Seguim fent miques els versos, llançant-los al vent com llàgrimes, confeti transparent: “No pensar nunca en la muerte y dejar irse las tardes mirando como atardece, ver toda la mar enfrente y no estar triste por nada mientras el sol se arrepiente”. Desafinem a cor, una girafa es tomba, espero que no sigui la Mayte Martin. Vol que li passem uns tovallons: més tard seran flors blanques creixent d’entre les llambordes.
Vostè és allà, a l’altre extrem de la barra, les nostres mirades s’han creuat. Em costa saber de què va disfressada, no sé si d’ou ferrat, calavera mexicana, princesa, lluitador de sumo, com pot ser? Sembla també la vida disfressada de mort o la mort disfressada de vida. I llavors m’adono que el seu somriure canta amb nosaltres: “Y morirme de repente el día menos pensado, ese en el que pienso siempre”. I entenc per què entre tanta alegria cantem també les penes i entenc per què carnaval i la quaresma es toquen, en aquest punt mateix en què el cercle es tanca i és alhora infinit, com una rodanxa de calamar.
