Amb l’aigua al coll

Foto: Angelo Pantazis

L’otorrinolaringòleg diu que puc banyar-me si no em mullo el cap. Una recomanació tan estrambòtica només es pot deure al fet que, en realitat, l’otorrinolaringòleg és un estrany animal en perill d’extinció, quina altra cosa podria ser, amb aquest nom, sinó una barreja d’armadillo, coala i gall dindi. I com que és en perill d’extinció, hem convingut tots plegats camuflar-lo, perquè no el trobin caçadors ni monarques. Li hem posat una bata blanca, un despatx amb recepció i algun diploma a la paret. Deixem que ens furgui les orelles i que ens doni consells sense cap ni peus. Perquè jo els peus dins l’aigua no els puc posar si no és per acabar ficant-hi també el cap, submergint-me tota. Que el plaer més gran de ficar-se a l’aigua és sortir-ne amarada de dalt a baix. Sempre he desconfiat de la gent que fa allò de banyar-se només fins al coll, d’on han sortit? Qui són? Potser gats camuflats de banyistes perquè no els trobin les associacions d’amics dels gats.

L’otorrinolaringòleg també m’ha receptat unes gotes i jo li he seguit el rotllo, perquè així és com ens anem protegint els uns als altres. Però en arribar a la vora del mar, davant un curs que comença, m’hi he endinsat a poc a poc, dubtant a cada passa. I aquí estic, amb l’aigua al coll, junt amb altres espècimens i animals en temps exòtics, mirant l’horitzó, calibrant sordeses i el cost de capbussar-nos a l’ona salada.