Foto: Ahmed Zayan


Que ni teatre, ni concerts, ni poesia, ni cinema. Que es cancel·len totes les actuacions. Penso en les entrades pel circ dissabte a l’Ateneu Popular de Nou Barris. Les havia tret just ahir, que ràpid moren tantes coses abans de néixer, aquests dies. Quantes entrades s’han quedat als llimbs, quants esforços per aixecar un espectacle i també per separar cadires, anar a comprar més hidrogel, demanar dades a tort i a dret, replanificar les hores de tothom pel maleït toc de queda. Toc de queda, em repeteixo… toc de queda. I alguna cosa sembla esquerdar-se del tot dins meu i recordo quan quedàvem per tocar-nos, quan em tocaves i et quedaves. I penso en les entrades ara inservibles, i en les sortides perdudes. I n’hi havia, de sortides, i tant que n’hi havia i que n’hi ha. Això és el que ens ofèn, ens enrabia fins a límits que preferiríeu no sospitar. Haver de fer tants sacrificis sense veure la mínima consideració seriosa de les sortides possibles, com ara injectar recursos a allò essencial, precisament.

I si no hi ha recursos “enlloc”, què tal pensar a intervenir la sanitat privada? Què tal mobilitzar milers de treballadors públics dedicats a absurditats i burocràcies i posar-los a rastrejar o altres suports a la sanitat pública? Què tal plans seriosos de reconversió econòmica que atenguin ara i sempre necessitats reals de la gent? Què tal en comptes de crear la NASA catalana per conquerir l’espai, ocupar-se de la vida a la terra? Què tal suspendre desnonaments?

Però aquest vespre, mentre el telenotícies informava que no podem sortir el cap de setmana del nostre municipi, encara que sigui el més densament poblat del país, els mossos desnonaven una família amb tres criatures ben a prop de casa. Faltava una hora per a l’inici del toc de queda i m’ha semblat que dins meu s’esquerdava alguna cosa gairebé del tot. A uns no ens deixen sortir, a d’altres els treuen a la força. Caldrà organitzar-se per continuar obrint entrades i pensant sortides, que la vida és aquella activitat tossudament essencial.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2020 | 10:51
    Anònim octubre 30, 2020 | 10:51
    Ja veus... La República catalana tampoc sería ni més justa, ni més democràtica...
  2. Icona del comentari de: Paulina Ros a octubre 30, 2020 | 15:30
    Paulina Ros octubre 30, 2020 | 15:30
    Brutal, gràcies per posar-hi paraules.
  3. Icona del comentari de: Pilar Civit a octubre 30, 2020 | 17:48
    Pilar Civit octubre 30, 2020 | 17:48
    És tan absurd tot que fa basarda. Ja no sé si qui escoltar. Així que aquest text, em sembla genial. Gràcies.
  4. Icona del comentari de: Anònim a octubre 30, 2020 | 18:35
    Anònim octubre 30, 2020 | 18:35
    Sempre som els mateixos qui paguem les conseqüències dels altres.
  5. Icona del comentari de: Anònim a novembre 02, 2020 | 10:07
    Anònim novembre 02, 2020 | 10:07
    Sempre ens tocan els sacrificis a els mateixos. Al poble. Com a l'edat mijnana.2020

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix