Foto: Andrew Seaman
L’habitació s’omplia d’aquella llum freda de fluorescent que no agrada a ningú però que és a tot arreu. Com totes les coses objectivament lletges. Al sostre del passadís hi havia una làmpada allargada cada cinc passes, les havia comptat amb neguit mentre ella feia veure que descansava. La porta semioberta convidava que tota aquella claror tènue entrés, i a ell el posava encara més nerviós. Sortia i treia el cap pel bastiment i tornava a entrar i s’asseia a la butaca i li agafava la mà i esperava que arribés aquella famosa estona curta. Era la primera vegada i notava que la seva companya estava molt més tranquil·la. Ell li deia que respirés bé, com li havien ensenyat a aquelles classes que no servien per a res. O això pensava. Ella l’escoltava amb presses, tancava els ulls i abans no acabés la frase ja li havia dit que callés. De seguida es disculpava, li tornava a donar la mà i li deia que ho estava fent tan bé, que era la millor persona que havia conegut, i que era allà per acompanyar-la i cuidar-la, que si parlava més del compte era perquè estava inquiet, impacient, impressionat, excitat, irritat. S’excusava per alguns adjectius, i tota la seva pell feia mudança en una gran font d’aigua salada empesa per l’estrès.
Que fantasiosa, la vida. A punt d’esclatar, la mare que encara no ho era consolava el futur pare. No passa res i estreny-me més fort la mà, que n’arriba una altra i això jo no m’ho havia imaginat. Ell feia tot el que li deia, van entrar les infermeres i amb aquella mirada de seguida va entendre que feia més nosa que servei. Acostumat a ser sempre el protagonista, ara li tocava rebre ordres i quedar-se en l’últim pla, per quan ella el reclamés, si és que se’n recordava. Va tenir uns minuts per assimilar-ho de forma molt ràpida, li va penetrar al cap quasi com una sinopsi, o un espòiler del que vindria. No passa res, va dir-se, i posant-se la bata, el gorro i la mascareta en una cambra blanca i verda, va entendre que s’havia passat tota la vida volent ser el centre d’atenció de massa gent.
Va entrar al quiròfan plorant com una magdalena, i se la va trobar empenyent, amb un gest a mig camí del desfici i el dolor. Ella va tenir temps de besar-li la mà, de mirar-li els ulls i dir-li que no plorés, i ell va saber que aquell moment els canviaria la vida per sempre més. Va ser molt ràpid, i de seguida van sentir un plor prim com un filferro o un fil de cosir. Van intuir una veu inquieta, i ell la va besar al front, agafant-li la mà com se l’agafen els adolescents, enllaçaven els polzes i coincidien els palmells. Ho has fet tan bé, però tan bé! Les infermeres s’havien endut la nena, havia nascut d’hora i necessitava passar un moment lluny. Observant aquella mirada perduda des de la distància, entre els metres del quiròfan i els vidres borrosos de la incubadora, una de les professionals li preguntà si volia anar a conèixer la seva filla. I mentre la metgessa cosia la seva companya, ell digué en veu alta que ja la coneixeria després. Que ja la coneixerien junts.
