Foto: Wes Hicks
Foto: Wes Hicks


D’entre tots els atzars que fan que una proposta musical pugui professionalitzar-se, potser un dels més determinants sigui el de caure en gràcia. Es tracta d’una faceta extramusical, que fa que el públic connecti amb aquell artista per la seva simpatia i la manera que té de relacionar-se damunt de l’escenari. Una de les premisses que condicionen aquest atzar és la de la sinceritat que, com insinuava en l’article anterior, únicament s’assoleix des de la naturalesa i la proximitat que atorga la llengua materna.

Al nostre país això és així, com ho és a tots els indrets del món. Però aquí hi entren altres factors en joc. Ara procuraré fer-me entendre. A l’era de les xarxes socials, l’anonimat ha propiciat la pèrdua de respecte cap a tot i cap a tothom, i per aquest motiu ha augmentat la sensació que no som suficientment bons en allò que fem, perquè sempre hi ha algú deixant-nos caure que ho faria molt millor.

Aquesta síndrome de l’impostor, en el nostre context de cultura minoritzada i sense un ple suport oficial, entès com una qüestió global i de país, deixa la porta oberta a un problema estructural que arrosseguem des de fa, com a mínim, un segle. Potser és només una sensació meva, perquè les percepcions individuals sovint ens porten a interpretar conclusions col·lectives errònies. Comparteixo aquestes línies amb vosaltres, a veure què en penseu. 

La meva sospita és que en no ser un país normal (si és que hi ha països normals), sense un Estat que doni suport a la nostra llengua, hi ha una exigència perenne sobrevolant sempre la creació musical que es fa en català. El que intueixo és que, com que ens volem mostrar i projectar cap al món com una cultura amb tots els ets i uts, equiparable a les altres, tot el que es fa i es desfà a casa nostra ha de ser excels, sense fissures i tècnicament impecable.

En la música, només calen dues coses per fer que una cançó sigui presentable: afinació i tempo. És el mínim que es pot demanar, si bé és cert que hi ha propostes professionalitzades que no compleixen ni aquests requisits. Exigir que una cançó estigui afinada i vagi a tempo és de sentit comú. Ara bé, reclamar sempre molt més que això és perillós. Podria obrir el debat de les percepcions subjectives, o el de les narracions literàries en la música, però aquests temes els deixaré per a altres articles, perquè… ai! els tecnòcrates de la música…

La voluntat d’impecabilitat pot ser un motor enorme de motivació si no es tracta de manera excloent, perquè és evident que no tot allò que es crea en el marc de la cultura procedeix del talent ni del do natural dels qui tècnicament estan tocats per l’estrella de l’excel·lència. Al contrari, si exigim que tot sigui gloriós, altíssim i grandiloqüent, el que farem serà avorrir i fer canviar d’idioma a qui té ganes d’explicar-se i defensar una cançó en la seva llengua materna. I molt em temo que ja està passant.

En resum: pressento que les cultures amb Estats que salvaguarden els seus idiomes tenen una major tolerància a l’ordinariesa. I amb això no vull dir que hàgim de menjar-nos femta a totes hores, però si volem que cada cop hi hagi més propostes musicals cantades en llengua catalana, hem d’aprendre a tenir més cintura per valorar més l’aspecte humà, i deixar en un segon pla el tècnic. Ja tindrem temps per millorar i il·lustrar-nos.

No tanquem portes en nom de l’excel·lència, perquè aquest país també necessita ser cantat des de la mediocritat. Al costat d’allò extraordinari hi ha d’haver coses que no ho siguin tant. I no passa res: el públic triarà i, si resulta que no acaba agradant, bon vent i barca nova.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Músic a març 15, 2022 | 08:20
    Músic març 15, 2022 | 08:20
    -Aquí vé al cas una frase d'un músic component d'una primerissima cobla-orquestra: "Les sardanes s'han de tocar una mica malament". Cert, les sardanes i tota la música; la perfecció absoluta queda per als quirófans.
  2. Icona del comentari de: María Monserrat Aldao a març 15, 2022 | 20:06
    María Monserrat Aldao març 15, 2022 | 20:06
    Creo que lo apreciable en cualquier arte, al menos para mi, es todo lo contrario de la perfección, que vuelve la obra fria y sin mayor expresión. Por eso son tan adorables y hermosos los dibujos garabatos o no de los chicos. Toda obra que trasluce a quien la hizo , ya no requiere de perfección. Cumplió su cometido de comunicar, expresar y la originalidad de quien lo hizo. Muchos años estuve con esa exigencia, hasta que descubrí que no tenía sentido y que le quitaba el placer al proceso de crear.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix