D’entre tots els atzars que fan que una proposta musical pugui professionalitzar-se, potser un dels més determinants sigui el de caure en gràcia. Es tracta d’una faceta extramusical, que fa que el públic connecti amb aquell artista per la seva simpatia i la manera que té de relacionar-se damunt de l’escenari. Una de les premisses que condicionen aquest atzar és la de la sinceritat que, com insinuava en l’article anterior, únicament s’assoleix des de la naturalesa i la proximitat que atorga la llengua materna.
Al nostre país això és així, com ho és a tots els indrets del món. Però aquí hi entren altres factors en joc. Ara procuraré fer-me entendre. A l’era de les xarxes socials, l’anonimat ha propiciat la pèrdua de respecte cap a tot i cap a tothom, i per aquest motiu ha augmentat la sensació que no som suficientment bons en allò que fem, perquè sempre hi ha algú deixant-nos caure que ho faria molt millor.
Aquesta síndrome de l’impostor, en el nostre context de cultura minoritzada i sense un ple suport oficial, entès com una qüestió global i de país, deixa la porta oberta a un problema estructural que arrosseguem des de fa, com a mínim, un segle. Potser és només una sensació meva, perquè les percepcions individuals sovint ens porten a interpretar conclusions col·lectives errònies. Comparteixo aquestes línies amb vosaltres, a veure què en penseu.
La meva sospita és que en no ser un país normal (si és que hi ha països normals), sense un Estat que doni suport a la nostra llengua, hi ha una exigència perenne sobrevolant sempre la creació musical que es fa en català. El que intueixo és que, com que ens volem mostrar i projectar cap al món com una cultura amb tots els ets i uts, equiparable a les altres, tot el que es fa i es desfà a casa nostra ha de ser excels, sense fissures i tècnicament impecable.
En la música, només calen dues coses per fer que una cançó sigui presentable: afinació i tempo. És el mínim que es pot demanar, si bé és cert que hi ha propostes professionalitzades que no compleixen ni aquests requisits. Exigir que una cançó estigui afinada i vagi a tempo és de sentit comú. Ara bé, reclamar sempre molt més que això és perillós. Podria obrir el debat de les percepcions subjectives, o el de les narracions literàries en la música, però aquests temes els deixaré per a altres articles, perquè… ai! els tecnòcrates de la música…
La voluntat d’impecabilitat pot ser un motor enorme de motivació si no es tracta de manera excloent, perquè és evident que no tot allò que es crea en el marc de la cultura procedeix del talent ni del do natural dels qui tècnicament estan tocats per l’estrella de l’excel·lència. Al contrari, si exigim que tot sigui gloriós, altíssim i grandiloqüent, el que farem serà avorrir i fer canviar d’idioma a qui té ganes d’explicar-se i defensar una cançó en la seva llengua materna. I molt em temo que ja està passant.
En resum: pressento que les cultures amb Estats que salvaguarden els seus idiomes tenen una major tolerància a l’ordinariesa. I amb això no vull dir que hàgim de menjar-nos femta a totes hores, però si volem que cada cop hi hagi més propostes musicals cantades en llengua catalana, hem d’aprendre a tenir més cintura per valorar més l’aspecte humà, i deixar en un segon pla el tècnic. Ja tindrem temps per millorar i il·lustrar-nos.
No tanquem portes en nom de l’excel·lència, perquè aquest país també necessita ser cantat des de la mediocritat. Al costat d’allò extraordinari hi ha d’haver coses que no ho siguin tant. I no passa res: el públic triarà i, si resulta que no acaba agradant, bon vent i barca nova.
