Contra la quantificació de la cultura

És la lluita de classes aplicada al camp cultural: qui té més pressupost té més visibilitat

Foto: Lloyd Dirks


És més que probable que, quan algú ha assistit a un acte cultural, li preguntin així que en surt si hi havia molta o poca gent. A aquestes altures de la pel·lícula ja sabem com funciona la cultura de masses, i que aquest espai de la nostra vida també es regeix i està intrínsecament condicionat pel sistema capitalista. Tot són números i els números sembla que sigui l’únic que importa.


Quanta gent hi havia? Quants diners s’han fet? Quants discos ha venut? I llibres? Té molts seguidors? I subscriptors? Són interrogants que es plantegen sovint en actes que tenen a veure amb l’oci i el lleure. S’ha deixat d’entendre la cultura com una inversió immaterial per al conjunt de la societat, i ha guanyat espai la seva vessant comercial, de manera flagrant. Tots sabem que amb ella gaudim, i fins i tot aprenem, però si deixa d’interessar a un gran grup de persones, el seu valor social és inferior, ja no serveix per als selfies, perquè la seva marca no ajuda a conservar la popularitat de qui la vol abanderar. En l’era dels aparadors digitals, si ja no interessa a la massa, a mi tampoc.

És un cercle viciós on ens hem quedat atrapats. El número de diners que hi ha darrere d’una proposta cultural n’acabarà determinant l’impacte en la població, amb més capacitat per a la seva comunicació, promoció, difusió, o com se li vulgui dir. És la lluita de classes aplicada al camp de la cultura: qui té més pressupost té més visibilitat i, per tant, més possibilitats d’arribar a un públic més ampli. La perversió arriba quan, en termes d’acceptació social, gaudeix del privilegi del vernís de la qualitat qui més públic ha conquerit, perquè un restaurant ple sempre ha sigut sinònim de bon menjar, un best seller és sinònim d’una bona història, i un concert que ha venut totes les entrades també acaba sent sinònim d’un bon espectacle.

Si bé és cert que qui té més recursos pot arribar abans a més i grans públics, tots sabem que aquest no és un requisit exclusiu per a la qualitat d’allò que es vol compartir. De fet, la pregunta ideal després d’haver assistit a un acte cultural hauria de ser: què, t’ha agradat? T’has emocionat? T’ha fet pensar? Has passat una bona estona? La pregunta perfecta hauria de pivotar al voltant del fet qualitatiu, de tot allò que no podem quantificar, perquè m’ha agradat, però no puc saber si 66 o 100. Voler comptar la cultura per fer-ne una anàlisi qualitativa és una trampa. Una bona trampa. Amb els números podem convèncer programadors, tècnics, regidors, mànagers, editors, discogràfiques. Perquè, de fet, és així com funciona aquest món. I és una llàstima, perquè ens perdem els matisos de l’emotivitat. I ens perdem propostes precioses que mai han pogut sortir d’aquells bars on hi ha més alcohol que orelles per escoltar. Com un manifest, o una barricada, o un crit. Contra la quantificació de la cultura, ara i sempre.
 

Nou comentari

Sota una estrella
No té masses coses clares,/ si veu problemes, passa de llarg
Més entrades...