Foto: Ahmed Zayan
Hi ha tantes coses intangibles en el nostre món, el que habitem tu i jo, i les persones que ens estimen, que m’és impossible de quantificar tot el que sento per tu. Aquesta casa gran, que hem construït amb les paraules i amb les mans, i que avui trepitgem, ens acull cada dia amb la premissa imprescindible de les emocions. Fa un any, l’escrutini del destí ens entelava els vidres i ens acotxava amb el tel gelatinós del dubte. Encara tacats pels interrogants que no hem respost, avui ens costa tot l’enyor del món saber el valor numèric d’allò que tant trobem a faltar. No podem comptar la força amb què voldríem abraçar els qui ens queden lluny, ni la llargada que tindria aquest gest que ara deixem en pausa. Però vius les hores noves d’arrencar les dotze pàgines d’un calendari estàtic, que avui encercla el dia només per a tu. Volia dir-te que ja floreixen els ametllers i les oliveres, i la primavera s’estrena a la teva pell, mig del sol, mig de la lluna. Hi ha persones amb el cor tan gran que t’hi podries quedar a viure. Però tu ets molt més que això: ets un estadi de futbol celebrant un gol en el temps de descompte, i una avinguda en un dia de festa amb parades d’anells i collars, i una catedral oberta davant de la mar, perquè la immensitat del teu amor no m’hi cap a les mans, i la ressonància del teu batec quan em mires fa tremolar tot el meu cos, com una fira d’adolescència o un terratrèmol de trompetes i flors.
Estimar és una barca, i amb tu he après a navegar.
