Lectures

La meva mare de veritat

«Ventres de paper» mostra la història d'una dona catalana que adopta una nena etíop

| 25/09/2019 a les 18:34h
Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca, Lectures, Ventres de paper, Muriel Villanueva

Il·lustració de Paola Villanueva

 


«Mama, tu què en saps, de la meva mare de veritat?»
 
Per a qualsevol mare adoptant, suposo, aquesta pregunta és un dard directe al cor. Imagino la mare gronxant la nena, pentinant-la abans d’escola, abraçant-la després d’un malson; el grinyol del gronxador que calla, la pinta que es congela en l’aire, els braços que es desfan sobre els llençols. El dard podria haver clavat al cor de la mare una gota de culpa, una dosi d’inseguretat i una porció imperceptible d’una ràbia nova i molesta. Per a la Laia Asso, després del que devia ser un primer moment d’astorament, el dard arribava amarat d’afecte: en la curiositat de la filla va entendre un amor antic i va traduir la pròpia impotència en un nou amor encès.
 
«No en sé res, petita, però si tu vols, ens la podem imaginar.»
 
Aquest diàleg pàrvul és la llavor de Ventres de paper, una novel·la curta i valenta que ha vist la llum amb Sembra Llibres força anys després d’aquella primera espurna. «Que dues de les meves filles m'hagin atrapat en alçada suposo que només ha estat el pretext per a aturar-me i mirar enrere», diu ara l’autora.
 
Gestada a foc lent a partir d’aquelles íntimes recreacions, la narració ens mostra el part de la dona etíop que ha de renunciar al seu nadó, el periple de la dona catalana que, ja mare d’una nena, decideix adoptar-ne una altra i el futur de la noia que vola des de la família adoptant cap a la seva pròpia adultesa.
 
Per a l’autora, «Ventres de paper és un regal; un regal per a una filla que demanava respostes, encara que fossin inventades. També és un homenatge especial a qui la va dur al món; calia una veu que em deixés estar al seu costat, en silenci, que gairebé la pogués tocar. Necessitava acompanyar-la en la por i en la solitud, en el dubte i en el dolor. En canvi, allunyar-me una mica de la mare adoptiva m'ha brindat l'espai imprescindible per a la reflexió; reescriure el passat per cosir petits estrips. La tercera veu m'ha servit per a perdonar-me; pels errors, pel cansament, per la tristesa i per totes les vegades que he sentit, com tantes altres dones, que no era prou bona mare».
 
I tant que ho és. Això i molt més.
 
Vaig conèixer la Laia davant d’una xocolata calenta, de la mà d’una amistat comuna i envoltada d’altres noves coneixences. Jo m’acariciava la panxa perquè patia per la vida que portava al ventre. No vam tenir ocasió de parlar gaire, però abans de marxar ella es va oferir a resoldre’m qualsevol dubte sobre la lactància que em pogués sorgir en el futur; més tard, vaig saber que era pediatra i que havia alletat la seva segona filla, una nena d’origen etíop que havia adoptat abans de tenir-ne encara una tercera, biològica com la primera. Vaig suposar, erròniament, que havia aconseguit empalmar la lactància de la gran amb la de la mitjana; encara no sabia que la Laia és capaç de molt més que això.
 
Al cap del temps vaig tenir la sort de retrobar-la en un dels meus cursos. Ella estava acabant un recull de contes –en sentirem a parlar– i començava a gestar una novel·la molt breu, un regal amorós per a aquella filla que un dia li havia preguntat pels seus orígens. Mentre jo, durant la pausa del taller d’escriptura, em tancava al lavabo amb un tirallets, la Laia imaginava un relat autoficcional sobre les emocions contradictòries que envolten la maternitat, l’adopció o la lactància induïda, un llibre que potser la seva nena trigaria a llegir però que ja en els primers esborranys escampava empatia, delicadesa i, sobretot, mirada, una mirada que sabia veure totes les mirades.
 
La Laia no és només capaç de mirar i, en mirar, veure; és també capaç de mirar-te i saber què mires, i què hi veus i com ho veus, capaç d’inventar el que falta perquè en explicar-se ella t’hi trobis també tu. «La història trenada de Ventres de paper no em pertany. És el relat de moltes altres dones i em semblava just utilitzar la ficció per a convertir-la en una història universal. Al mateix temps, la ficció m'ha donat prou perspectiva com per poder gaudir dels paisatges humans que hi transcorren i deixar a les tres dones protagonistes el pessic d’autonomia que es van anar guanyant a pols». La capacitat empàtica fa de la Laia Asso una gran dona, una bona mare i una amiga impagable però, sobretot –i per això soc aquí escrivint això–, la fa una narradora precisa, tan punyent com adorable, una escriptora madura des d’aquesta seva primera obra publicada.
 
Acosteu-vos-hi a poc a poc, després agafeu embranzida i llegiu-la d’una sola alenada. En sortireu transmutats.

 

 Ventres de paper


 © Laia Asso
 © Sembra Llibres, 2019

COMENTARIS

Agafa forces
Susana Dominguez, 26/09/2019 a les 19:35
+4
-0
Berena fort, atrapa els coixins i apaga el mòbil: no podràs aturar-te fins al final!
La pregunta que saps que existirà
Núria F., 01/10/2019 a les 15:49
+2
-0
Tots els pares adoptants sabem que arribarà el dia que et facin aquesta pregunta. Però per a mi va ser un moment íntim i dolç amb la meva filla. Jo sé que li va costar fer-la i jo li volia fer notar que es pot preguntar tot, que a mi no em feia mal. Va ser una conversa sincera, on afloraven dubtes que feia temps que bullien. Quina sort poder-ne parlar, som dues mares, que malgrat no poder-nos conèixer, sempre formarem part de la seva vida.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord