Foto: Daniel Gonzalez Fuster
Hi ha una escena a Quan érem Refugiats en què Teresa Pàmies es troba un bracet de criatura entre les runes, just després dels bombardejos. I tot i que és terrible explicar això, considera que ho ha de fer per no oblidar-ho, perquè oblidar-ho seria el més injust, el més insuportable. Sense cos, sense història, sense nom, sense rostre, per molt dolorós que li sigui, sap que li cal recordar el bracet, perquè el bracet vol dir la sang d’un innocent vessada absurda i cruelment. En Pàmies, el patiment oblidat és el pitjor dels patiments possibles, perquè és el més absurd, així aquest dolor extrem no pot ser irrellevant, anecdòtic ni susceptible de ser oblidat. I és curiós, o tal vegada no podia ser d’altra manera, que Sergi Pàmies, en parlar d’aquest centenari, digués que la seva funció és anar contra la inèrcia de l’oblit.
Lluitar contra l’oblit, explicant qui s’és, ja ho va fer el seu pare a Testament a Praga, que ja vell explica els seus principis (“no us deixeu domesticar”, “l’home és fill de les circumstàncies”), i les raons de fer el que va fer, com a llegat i testament als fills. Aquesta constant de la memòria custodiada i traspassada, la practica de nou Teresa Pàmies amb 81 anys cap a la seva neta Aliona, i, per extensió, a tots els seus altres nets. I en un sol gest de futur i passat, dedica aquest llibre al seu pare, Tomàs Pàmies, que l’orientà en el camí del comunisme. Està ben clar que aquesta tribu mai podrà ser batejada com la dels desmemoriats.
Hi ha el dur desig de durar del qual parlava Pau Éluard i la necessitat de transmetre no només records sinó també conviccions, en aquest cas el comunisme. Un comunisme de rostre humà, sense morts, ni represàlies, amb capacitat d’autocrítica. Ho diu ben clar des de la primera pàgina: “són moltes les coses que no tornaria a fer, però tornaria a lluitar des de la militància comunista amb totes les il·lusions i decepcions que hi he trobat”, i ho torna a ratificar en el seu darrer consell als joves, “no aneu contra el comunisme perquè encara és necessari per als combats que us esperen”. El comunisme pot haver fet molts errors, però en ell mateix no és un error.
La història i les històries formen cicles d’aires amb temperatures diferents que aixequen cada pàgina del llibre. Així, una dona vella deixa un llegat personal als nets, amb les seves vivències i memòries i, a la vegada, com a portaveu d’una època, deixa un llegat a les noves generacions. Es permet entrar en la seva intimitat amb un “soc jo que et diu una cosa a tu i a la vegada soc una època que parla a una nova època”. Perquè un home és el que fan d’ell les seves circumstàncies, o el que li permeten ser.
Hi ha un moment del text que Teresa anomena la seva neta “xiqueta”. Xiqueta. Una de les obres que no va publicar es deia precisament La Xiqueta de Balaguer, aquella xiqueta plena d’il·lusions, de conviccions, de fe en el futur. Podem pensar, doncs, que Teresa Pàmies veia en la seva neta les millors virtuts d’una joventut idealista que ella va reivindicar durant tota la seva vida mantenint-la encesa fins al darrer alè.
Llegir avui Els anys de lluita és llegir una carta de comiat d’algú que sap que el seu futur és ben curt: onze anys després d’aquest llibre, Teresa Pàmies moriria. Però ho fa sabent que ens ha deixat una cinquantena de llibres per no haver d’enterrar amb ella l’únic que no vol matar: la seva memòria. Precisament, no tenir la memòria de la seva mare, que va morir a Balaguer dos anys després del seu exili, la va martiritzar tota la vida. Llegiu sinó Memòria dels morts, i veieu les desesperades temptatives de fer parlar una mare, morta en tràgiques i misterioses circumstàncies, que no ha deixat cap llibre. Una mare de filla i marit comunista envoltada dels vencedors. Una dictadura franquista de rostre humà que tampoc van viure.
Aquestes són algunes de les cites destacades d’aquest llibre:
1. El comunisme no és sols una ideologia sinó una manera de viure
2. Tornaria a lluitar des de la militància comunista amb totes les il·lusions i les decepcions que hi he trobat.
3. I és que el comunisme, xiqueta, si no el vius cegament, com una religió i fervorosament, no t’immunitza contra els dubtes, les incerteses i les decepcions; i quan això s’esdevé et crea seriosos problemes de consciència: o plegues o trampeges.
4. (Sobre el comunisme) El capitalisme és un sistema força més perillós per a la humanitat, especialment quan se sent amenaçat, quan sospita que tot allò que el sosté, l’engreixa i el potencia des de fa segles pot esfondrar-se i arrossegar tot el que viu al seu entorn.
5. Com pots veure, estimada Aliona, la teva àvia és, com diuen ara, bastant conflictiva, però el conflicte reviscola les neurones.
6. Havien passat vint-i-set anys. Ens vam abraçar entre emocionats i avergonyits d’envellir de sobte.
7. Gent culta, solidària i considerada, la generació que es formà en la militància comunista.
8. Un socialisme en llibertat és l’única alternativa a la deshumanització generada pel capitalisme. Un socialisme de rostre humà, que encara no ha triomfat en cap país del món.
Els anys de lluita. Carta a la néta sobre el comunisme
© del text: Teresa Pàmies
© d’aquesta edició: Columna Edicions, 2001.
* En trobareu més informació al web www.anyteresapamies.cat
1
