Foto: Abbie Bernet
Dies de febre –dies en suspens–. Ni aquí ni allà. Ni al món ni al cos, et diu, i sents que és ben bé així, que no et reconeixes el cos dèbil de cop i volta, quan fa només tres dies tornaves del gimnàs amb ganes de menjar-te el món com si tinguessis 15 anys (no els teus 15 anys, esclar; els d’algú altre). Sures. Esperes. On és la terra? On són el desig, la gana, els nervis de punta, els versos que volies escriure, el somriure fàcil? On han anat a parar totes les coses que et fan i et desfan? Et prepares l’enèsim beuratge de gingebre, llimona i mel amb l’esperança que sigui aquest el que et torni a connectar definitivament amb la setmana que has deixat suspesa en l’aire. Hi havia el comiat de la família al port. Una xerrada amb alumnes d’ESO en un institut del barri. Hi havia els amics i una festa per celebrar versos. Ganes de comprar panellets i castanyes per acabar la garnatxa en bona companyia –ganes que fes una mica de fred–. Hi havia tot el que ara esborres a l’agenda mentre engegues per fi l’ordinador i recordes el que hi ha hagut. Els somriures. L’afecte. Els beuratges de llimona i gingebre i mel i pròpolis. Una pel·li que et torna a vides de des-desig, de des-amor, de cartes clandestines i rams de flors pintats a l’oli. Molt d’amor. Un gat que et dorm als peus per amorosir-te la febre. Whatsapps dels amics. El record del recital de dilluns, de l’emoció de l’obra de dissabte, dels dibuixos de diumenge. Una notícia trista. Recordes el que hi ha hagut i somrius una mica. Demà torna tot. També torna ella, et diu una repiulada, que n’ha escrit una altra. Beus un glop de la tassa que fumeja i se’t queda el gust de gingebre arrapat al paladar. Vols conèixer l’altra i totes les que vindran. Avui encara no. Demà. Quan hagis tornat al cos, al món, aquí, allà.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
