Foto: sarandy westfall
Hem trobat paisatges nous al costat de casa i ens hem reconegut en les formes inconegudes de l’alegria. Fugir-li a la pressa ha resultat ser tan senzill com deixar que ens avancés, i quedar-nos quiets ha sigut la millor forma de destrossar els peatges del temps. Hem mirat enrere per comprendre l’altura del penya-segat d’on veníem, i notem encara la sensació d’aquella caiguda, amb tota la gravetat de la llei i el moment.
Per escombrar del present la brossa de la història només tenim els records i la memòria, un rostre de mirada rude que desafia les vacil·lacions del poder, de tacte suau com la poesia, com la pell d’un préssec vell, que acarona i perfuma les mans des de la naturalesa de les coses que són perquè sí, senzilles i complexes alhora, que fan rodar el món tots els dies sense saber-ne ben bé el motiu, amb la mateixa ombra que ens impedeix saber amb tota la certesa quina és l’espurna que li permet a un cor bategar.
Hi ha preguntes perennes que ens acompanyaran tota una vida. Vespres de llum taronja en una vinya de verema entre el Foix i el Llobregat. Faldilles com baldufes ballant en una platja del Delta. Abraçades grosses com ales de xoriguer a les Valls del Vinalopó. Mentrestant, anirem endurint la terra de les sendes amb els peus dels qui caminen. Perquè només hi ha una manera d’enfilar els nostres dies, i és cap endavant.
