Foto: Julia Khalimova
Travesso la nebulosa de l’adrenalina i el cansament. És una boira sense matisos, d’aquelles que s’ha d’anar avançant sense vacil·lar gaire. A vegades, amb paciència, s’arriba a l’eufòria indomable de les coses boniques. Hi ha moments que les metàfores no serveixen per destriar la bellesa d’allò monòton. Es tornen del tot inservibles, i amb aquesta fatiga d’anar acumulant hores, amb el desig que es precipita de tant voler-ho abastar tot amb els ulls, em pregunto: saps fer fotografies només amb les paraules?
És com comença la cançó que més t’agrada; és un bastó de faig o roure que t’ajuda a caminar; és un camí que sempre baixa per molt alta que sigui la muntanya; és un cim amb tres arbres fruiters que fa més dolça l’arribada; és un plat de prunes i cireres i un foradet entre la sorra per deixar-hi els pinyols; és el primer bany d’aigua salada en aquella cala de pedres i pins; és fer coveta amb les mans mentre te les vaig omplint de pinyons.
Vas arribar fa no res. Al calendari s’hi han consolidat les previsions, i aquesta casa t’ha anat fent un lloc sota aquest sostre de bons dies, llunes, prunes i sols. Les teves mans cerquen els confins del món, però els teus ulls amb prou feines separen la llum de la foscor. Ets el paradigma de tot allò que comença, es fa i es construeix. A poc a poc, com un part i una sensació, l’amor també és tot allò que no ho sembla, o que està venint, que s’intueix, però que encara no és. Aprenc a dibuixar-te, perquè puc fer poca cosa més que cuidar-te i mirar-te. L’amor que ve.
