Foto: Javardh
Durem les passes llargues quan arribem a la plaça, i després desplegarem els braços per abastar tot allò que càpiga en la mirada. Se’ns inundarà l’emoció de les coses bones que encara no han pogut passar, i en la immersió d’aquest goig que ens eixampla la cara ens hi trobarem tots, o gairebé, i cadascú portarà la seva copa per brindar amb el vi vell de l’estimar. No hauran passat gaires minuts, però tornarem a les cases, amb el cos ple d’una vida que tantes vegades hem vist com se’ns escapa.
En el silenci de la cuina, després de l’eufòria, que també prescriu, arribarà una pena com una atzagaia que se’m clavarà al pit i travessarà aquesta ànima fràgil que acumula tants descosits per arranjar. Entre la remor de l’olla que bull i el sorollet del sofregit, em partirà en dos, o en tres, i recordaré totes les absències que aquest segle ens ha infligit. Es farà dura la costera, i ens agafarà amb les forces justes, amb els forats de l’esperit que s’han anat fent grans de tant posar-hi el dit.
Seguirem llegint Murià i Bartra, i ens direm amb la boca petita que hi ha aquest coratge tan teu, amb què fas front als estralls del temps. Les teves mans escamparan flors i la teva abraçada seguirà sent tan bona en el misteri, i en la foscor, i en el silenci. Continuarem doblegant-nos perquè hi ha martells que encara colpejaran fort, i no ens acostumarem mai a les marques de la pell, però trobarem llibres per llegir, i carreteres per recórrer, i noves cales on mullar-nos per primera vegada cada mes de maig. Hi haurà sempre una barca, perquè la poesia no marxarà mai.
