La poeta Noriko Minesawa recull el seu premi entre aplaudiments poc estrepitosos. Foto: M.C.
Avui he assistit a una cerimònia extremament cerimoniosa. Es tractava de la Nihon no Shisai 2014, la festa anual de la Japan Poets Association, que se celebrava en un hotel de Tòquio. La jornada constava de dues parts: el lliurament de premis, incloent discursos, agraïments, lectura de poemes i actuacions musicals (quatre hores i mitja en total) i la festa posterior, que és on m’han convidat a intervenir.
La cosa no havia començat gaire bé a causa de les rígides normes de cortesia imperants en l’organització, o de la nostra falta d’educació, segons com es miri. Tot i que havíem confirmat l’assistència feia dies i ja teníem les acreditacions per a l’acte, l’organitzador, el Sr. Yamamoto, va trucar ahir a la Miyoko, que avui ha exercit com la meva traductora particular, per recriminar-li que no li hagués fet ella un truc abans per reconfirmar el que ja estava confirmat. Quan ens hem trobat a la porta de l’hotel, la Miyoko ha suggerit que compréssim uns dolços per al Sr. Yamamoto per fer-nos perdonar, cosa que ha estat una gran idea.
A la sala hi havia uns 170 poetes ben vestits, diria que tants homes com dones, i de diverses edats. L’acte estava cronometrat al minut, no sols el temps que havia de durar cada intervenció sinó també l’estona que l’orador havia de dedicar a cada tema. No he pogut evitar comparar-ho amb el lliurament de premis dels Jocs Florals de Barcelona, al qual vaig assistir no fa gaire i que, deixant de banda certs detalls –i la durada–, tenia una estructura i un sentit molt semblants.
Cal aclarir que els membres d’aquesta associació es dediquen a la poesia moderna, és a dir, que no escriuen haikus sinó poemes “a l’europea”. De fet, pel que m’ha semblat entendre, els poetes de haikus i els poetes de no haikus no es tenen gaire estima mútuament. Tot i la cerimoniositat de l’acte que ho impregna tot, es poden distingir diverses tendències, alguns dels poetes són més clàssics en la forma i en el contingut i altres fan versos de caràcter més avantguardista i experimental, tal com he pogut comprovar en les lectures. Vaja, en el fons no tan allunyat del que fem a Catalunya. Després de l’actuació he pogut conversar amb força poetes japonesos: sobre la postmodernitat, sobre la poesia japonesa i l’espanyola i la catalana, sobre els recitals de poesia i les performances i altres herbes, sobre Miró i Tàpies, sobre els trobadors, sobre el pacifisme (sembla que l’escalada bèl·lica del govern japonès preocupa els poetes fins al punt que el president de l’associació ha fet una declaració en contra), sobre tot i sobre res. I la sensació que en el fons som més a prop del que sembla, planant contínuament sobre la sala.
