Visions

Versionant Marie Kondo

Les persones que no ens són útils ni ens aporten felicitat se’ns acabaran podrint a dins

| 20/02/2018 a les 17:04h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, Marie Kondo, visions

Foto: Réka Vajda

 


Marie Kondo s’ha fet d’or dient a les dones –perquè no ho diu, però si mireu vídeos de les seves trobades només se l’escolten dones– com han d’endreçar la casa. I si no ho investiguem a fons, això és material fàcilment inflamable. Ara bé, si ometem l’aparença i el tuf de tot plegat i tanquem els ulls veurem clar, gairebé a la primera, que Marie Kondo és la guru que no sabíem que estàvem esperant. I no pas per aprendre a plegar samarretes.
 
Aquesta japonesa riallera, etèria i cristal·lina proposa, a grans trets, que a casa nostra només hem d’acollir objectes útils i/o que ens aportin felicitat –sempre i només després desfer-nos de totes les coses que no ens són útils i/o no ens aporten felicitat–. Punt.
 
Molt bé. Doncs ara que ja hem portat la liquadora a la deixalleria passem al que realment importa, que és l’autofelicitat. Aviam, no vull enganyar a ningú, que a mi unes sabates em podrien arribar a fecundar de feliç que em fa comprar-me’n, però no és aquesta la mena d’èxtasi que estem buscant. Parlaríem de llevar-nos al matí, fer un escaneig de freqüències i comprovar que no n’hi ha cap de no desitjada a la nostra vida. Qui diu freqüència diu persona.
 
En general pot semblar un mètode despietat, i una mica ho és, però és el primer pas, és aquí on comença la màgia. Ara bé, només és màgia apta per a persones lleials a si mateixes, no funcionarà si sou de trobar excuses fins sota les pedres per mantenir al prestatge de la cuina aquell pot de cardamom només perquè potser algun dia. No. Avui és algun dia, i t’asseguro que avui no tiraràs cardamom enlloc. Ni demà.
 
Les persones que tenim adherides a la nostra vida però que no ens són útils ni ens aporten felicitat se’ns acabaran podrint a dins si no les deixem anar o no els donem el passaport. Per més hàbils que siguem a dissimular infeccions, inflamacions i pústules, arribarà el dia que la pudor ens delatarà davant tot quisqui i llavors començarem a fer pena, i fer pena és molt lamentable. La manta Paduana amb cremades de cigarro del pis d’estudiants.
 
I no parlo de la cambrera del cafè del davant de casa, que és una imbècil, perquè aquesta cambrera en realitat no forma part de la nostra vida, no hi està adherida. No arriba ni a pot de cardamom. Parlo de persones que tenim al costat perquè sempre les hem tingut al costat o perquè fa molts anys o perquè ens fan pena o perquè no tenen a ningú o perquè el que sigui. Persones que són això que acabo de dir però que en el fons –ja sigui a nivell superficial o abissal­– sabem que comencen a fer pudoreta i ens faran esclatar els budells.
 
És aquí, en aquests casos, en què el Mètode KonMari ens proporciona el grau de síntesi que necessitem.
 
La persona ens és útil? Què significa ara mateix a la nostra vida? Preguntes trampa. La prova extrema d’autosinceritat. Aquí és on podem arribar a escriure un tractat de mil pàgines sobre com ens arriba a ajudar aquesta persona i el munt de coses bones per les quals la mantenim a la nostra vida. Jo només ho deixo anar, però realment val la pena continuar-li regalant vida? A quin preu? És un jersei de caixmir, sí, però i totes aquestes boles?
 
La persona ens aporta felicitat? També es podria considerar pregunta trampa, però és senzill de saber. Quan és més fàcil de donar resposta a aquesta pregunta és de nit, quan sentim el pes de les coses amb més intensitat perquè estem en horitzontal i oferim més superfície a les sensacions. És llavors quan ens adonem del que ja sabem i potser ha arribat el moment d’aturar la putrefacció. És un Lladró, però és un cap de pallasso trist amb una flor blava al barret?
 
Aquest exercici de neteja que proposo –seria la versió hardcore de fer-se un pírcing* en un lloc visible: és un mal que dura el que dura, però serà fresc, una ferida oberta que li tocarà l’aire i es podrà assecar, no com quan el mal es troba en estat de putridesa interna– és la clau per a l’autofelicitat de què parlava abans i que no ens poden proporcionar unes sabates, per més fèrtils que siguin.
 
I aquestes orquídies fastuoses que has posat ara a la lleixa hi són perquè vas vendre el cap de pallasso per Wallapop.





* El fet que parli de pírcings no vol dir que hi tingui res a favor, tot el contrari. També hauria pogut parlar de tatuatges, que m’aporten la mateixa ànsia que els pírcings, però no m’anaven tan bé per crear la imatge.
 

COMENTARIS

Si senyora!
Mercè Anguera , 20/02/2018 a les 22:16
+9
-2
Impossible dir-ho millor! Encertat de cap a peus.
Autoajuda?
Pep Molina, 21/02/2018 a les 08:55
+3
-5
Ara fas autoajuda, també? Caram, quants registres. I com la resta d'articles i llibres d'autoajuda, ofereixes una versió tan simple i simplificada de les relacions humanes que no sabria ni per on començar a desmuntarel que expliques. Sota l'aparença de seguretat, de tenir les coses clares, batega una profunda inseguretat i un enorme egoisme. I l'absurda idea, també típica de l'autoajuda, que has trobat una veritat revelada que et funciona. Creu-t'ho. Kondo és absurda. L'exerci real de neteja no és dipositar la càrrega en els objectes, sinó en un mateix. I a un mateix no el pots llençar a la brossa com la liquadora.
Això, sempre jo
Anònim, 21/02/2018 a les 12:00
+9
-1
Estic d' acord amb els milers de llibres,manuals, textos , etc que t' aconsellen sempre pensar en tu primer , però això ja és massa.

La meva millor i potser única amiga, segons vosaltres , hauria de deixar de veure' m perquè ara no li aporto felicitat. Ja ho han fet algunes altres i s' han estalviat patiments.
Perquè esclar, compartir temps amb una persona amb un cancer terminal no és agradable ni fàcil , i encara que t' entretinguis fent coses, generes angoixa.

No es poden comparar uns texans vells amb una amiga tòxica-malalta . Potser la compassió (que no pena) i la generositat també generen una mica de felicitat.

Relatiu
Anònim, 25/02/2018 a les 10:55
+2
-0
Ben enfocat però relatiu, com tot!
Estic d'acord amb els comentaris que Shan fet.
No tot es pot reduir tant I menys l'amistat o les persones.
La percepció del que es toxic es molt relativa d'una persona a una altra.. i, pels q som malalts, sí és dur ser tòxic pels altres per la circunstància de salut q patim, però també hem de comprendre perquè desapareixen de les nostres vides! Es ressumeix en aprendre del què passa a cada moment!
Hi ha gent q no sap gestionar veure algu que s'estima patint. Per això és important treballar l'empatia i la resiliència des de petits. Només així aconseguirem millorar aquests aspectes.. q fan tan de mal emocional
No és egoísme, és sinceritat
Anònim, 27/02/2018 a les 18:22
+5
-0
Des del meu punt de vista l'autora NO parla de deixar de banda els malalts que tenim al costat. Això us ho heu fet vosaltres.

El que jo entenc i en lo qual estic totalment d'acord, és en que a vegades hem de deixar marxar amistats. Per molt que siguin les del poble de tota la vida o la companya de feina des de fa 5 anys. Quan ja no t'aporten ni un bri d'alegria, ni t'interessen gens els seus caps de setmana, doncs no cal forçar les coses. NO vol dir que no hi hagis de parlar mai més, vol dir que no t'has de sentir malament si no la convides al teu sopar d'aniversari o al teu casament.

El text convida a que siguem més valents i obrim els ulls. El text convida a que deixem de ser imbècils seguint amb amistats on a vegades ni hi ha amor. Hi ha interessos, hi ha la por del "què diran i què pensaran", hi ha amistats "per tradició" i n'hi ha de super tòxiques! (sentit metafòric!!!!)

Ei, que podeu seguir fent la calçotada un cop l'any. I ei, que us ho passareu super bé aquell dia! Però prou. Deslligueu-vos i feu la vostra.

Jo ho he entès així. En evitar moments incòmodes. Cafès que no van enlloc. Sopars per compromís. Petons a les galtes que fan caguera...
És més, jo a alguns/es els he dit "això no va enlloc". Però a vegades ni cal, cau per si sol. Però ho hem de deixar caure!

Hem de tenir a prop a qui ens fa feliç pel fet d'existir, estigui o no malalt, no fotem!
no estem parlant de malalts
Anònim, 08/03/2018 a les 10:26
+0
-0
estem parlant de persones.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona reprèn el cicle Debats UB
Imatge il·lustrativa
L'Ajuntament de Sant Cugat programa activitats per celebrar la Festa Major
Imatge il·lustrativa
Whenever we remember/ the way we were
Imatge il·lustrativa
Un curtmemtratge premiat sobre relacions familiars i absències
Imatge il·lustrativa
Recordem l'expressivitat i sensibilitat d'una de les ballarines més importants de la història
Imatge il·lustrativa
I el més increïble: eres realment el millor actor de cinema del món