Visions

Els anys 80 i l’engany de la nostàlgia

Són immunes a les estratègies tipus Kondo, no els podem llençar, són la nostra magdalena de Proust

| 27/03/2018 a les 14:16h
Arxivat a: La butaca, Visions, Ready Player One, cinema

Foto: Universal Studios


De vegades, quan no puc dormir perquè els fantasmes m’aclaparen i les velles cicatrius em fan mal, tanco els ulls i em projecto enrere en el temps per reparar la meva vida i evitar les ferides; per ser millor, encara que sigui mentida. Em veig amb nou anys demanant als meus pares fer classes de piano –m’admira la gent que el sap tocar–, m’imagino que m’apunto al Meca-Ràpid –a Blanes n’hi havia un a tocar de la Rambla de Joaquim Ruyra– per aprendre a fer servir tots els dits quan escric i fer-ho a 250 pulsacions per minut, dic no quan vaig dir sí, sí quan vaig dir no, vaig a judo en comptes de fer campana amb en Quim, em menjo les carxofes, ordeno el pupitre –el meu pupitre era un abocador en miniatura–, no em deixo entabanar quan canvio cromos d'E.T., estimo millor les meves germanes i el meu germà, m’encaro amb la meva mare, fujo d’aquella habitació on tot es va tòrcer. Em relaxen, aquests pensaments de mentida.
 
Tot això ve a tomb perquè la imminent estrena de Ready Player One, aquest dijous 29 de març, m’ha fet pensar en el sentit de la nostàlgia i en l’absurda –no tant, almenys per a mi– necessitat que tenim alguns de mirar enrere. Ready Player One és l’última pel·lícula de Steven Spielberg, basada en una novel·la meravellosa d'Ernest Cline, que també és el guionista de la cinta. El llibre està amarat, saturat, més aviat, de nostàlgia pels anys 80 –i pels últims anys 70 i els primers 90– i els protagonistes, que viuen en un distòpic futur situat a l’any 2045 on tot és en mans de corporacions i on l’únic lloc on fugir és un univers de realitat virtual que s’anomena OASIS, són veritables experts en tota la cultura d’aquesta dècada prodigiosa: jocs d’arcade com Space Invaders, Galaga o Pac-Man; pel·lis com Jocs de guerra, Regreso al futuro, Ladyfalcó –aix, Michelle Pfeiffer i Rutger Hauer que només es poden veure uns segons quan surt el sol–, Els caçafantasmes, Els goonies; música de Kraftwerk, Duran Duran, Soft Cell, la Madonna de Holiday. Si en saben tant, de tot això, si en tenen uns coneixements tan enciclopèdics, és perquè els hi va la vida. L’argument del llibre no us l’explico perquè em desvia del tema, però el trobareu a qualsevol lloc.
 
Però ara digue'm que si vas créixer als anys 80 no se t’han posat els pèls de punta, que no s’ha activat alguna cosa dins teu per la simple evocació d’alguns d’aquests noms, encara que no siguis “aquesta mena de persona”. Els conservem, idealitzats, a dins i són immunes a les estratègies tipus Kondo, no els podem llençar, són la nostra magdalena de Proust. El llibre i la pel·li juguen amb això –tot i que tenen moltes altres virtuts, almenys el llibre; de la pel·li encara no en sé res quan escric això, a seixanta agòniques pulsacions per minut a quatre dits–, com també ho fan altres sèries, llibres i pel·lis d’èxit actuals: Stranger things, Halt and catch fire, Glow, This is us, Super 8, Yo también fui a EGB, It...
 
És nostàlgia, només, el que ens fa vibrar amb el record? O realment van ser especials, els anys 80? Van ser tan fèrtils, tan rics, tan creatius? No estic en disposició d’argumentar-ho gens, però sospito que no més que qualsevol altra dècada. Sí sé que les persones que van créixer als 80 són els qui ara dominen el món i la seva nostàlgia segur que hi juga un paper important quan prenen decisions; a més, pels geeks i nerds que ara són CEOS de grans multinacionals que ens diuen què hem de fer, convertir els seus vicis minoritaris d’infantesa en objecte de culte mainstream deu ser una agradable i dolça venjança contra el món. També crec que els anys 80 van ser un època d’una certa innocència en tots els camps, sobretot el tecnològic, amb els Spectrum, Atari, Commodore 64 i els seus jocs en cintes de casset, els primers telèfons mòbils que semblaven cafeteres o el Macintosh que Steve Jobs presentava el 24 de gener de 1984 entre els aplaudiments desfermats de l’auditori; poc havíem de sospitar que eren el germen dels grans germans Facebook, Amazon, Google o Apple, que no només ho saben tot de nosaltres, sinó que fins i tot saben com modificar el nostre vot i, per descomptat, les nostres decisions a l’hora de comprar. Sí, va ser als anys 80 quan vam començar a empassar-nos gripaus que després la digestió dels anys ha convertit en monstres, a tot el món, però sobretot a Espanya. Mireu si no el destape, la movida, la famosa Transició: paraules que fins fa poc exhibíem amb un cert orgull provincià i que ara hem vist que no eren res més que artificis, façanes, disfresses on s’amagaven els mateixos de sempre. Recordeu, si no, el ministre de defensa de l’època Narcís Serra fent veure que solucionava –o creient-s’ho de veritat– la cuestión militar i pactant amb els altos mandos de l’exèrcit perquè fessin veure que ja no eren franquistes, i ara feu flashforward a l’Espanya del 2018.
 
Això és el que hi ha al darrere de la nostàlgia: un engany, un engany gegantí, un truc de la memòria que ens fa creure que les coses van passar d’una manera diferent a com van passar realment. Potser sí que ens agraden de veritat les sèries o les pel·lis d’aquella època, però estic convençut que ens agradem més a nosaltres mateixos veient-les, perquè la mirada era innocent, perquè tot estava per fer i tot era possible, perquè les úniques preocupacions reals que teníem la majoria eren que ens deixessin anar a dormir tard per poder veure la subhasta de l’Un, dos, tres, perquè guanyar un pis a Torrevieja, Alicante, era el regal més bèstia que mai hauríem pogut imaginar, perquè no guanyaven sempre els dolents.
 
I ara és quan em carrego la tesi d’aquest article, que em van ensenyar que no s’ha de fer mai. Sí, la nostàlgia és un parany, i pot ser un refugi on amagar-se, però els records són una altra cosa. No parlo només d’allò obvi, allò de qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la, parlo també de l’aspecte emocional: no penso renunciar al que sento quan recordo segons què ni a les papallones a la panxa quan torno a veure Footloose, que ja em diràs. La motxilla que porto és meva i mentre no l’hi faci portar a algú altre no hi veig cap problema. A mi, els records i les possibilitats que haurien pogut ser i ja no seran mai em relaxen i em serveixen per adormir-me i llevar-me descansat l‘endemà; descansat i al present. Sí, quan em llevo i em poso davant de l’ordinador, segueixo teclejant amb quatre dits; sí, tocar el piano em continua semblant una proesa; sí, les cicatrius segueixen allà on eren la nit anterior. Però el que som, el que soc, no és només això. I sempre seré a temps d’aprendre a tocar el piano. 

COMENTARIS

Nostàlgia?
Jaume Salvà i Lara, 28/03/2018 a les 11:39
+2
-0
Jo crec que la nostàlgia que sentim és natural, però magnificada per l’individualisme, les xarxes socials i el filó econòmic que suposa la seva existència. Jo no crec que fos millor (ni pitjor). Sóc professor i faig classe a adolescents d’avui dia; l’únic que puc dir és que no em fan enveja, no canviaria l’edat per la seva experiència.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva setena edició
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal
Imatge il·lustrativa
La dramaturga guanya la segona edició del Premi Frederic Roda de Teatre