No-ficció

Aquesta mania de comptar el temps que passa

El balanç és al meu favor, sí, però és un atzar, un capritx

| 31/12/2017 a les 17:48h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies, no-ficció

Foto: Steven Guzzardi



No sé per què tot d’una em venen aquestes ganes d’escriure del darrer dia de l’any. Cada any igual. Hauria de, però m’assec davant l’ordinador a fer sonar el teclat. El so de les paraules que flueixen. Un so que busco cada dia. A l’ordinador perquè, malgrat la meva passió fetitxista per les plomes estilogràfiques, sento que tinc els pensaments connectats amb les tecles i amb la pantalla, com si fos natural, com si sempre hagués estat així. Potser ja ho és, de natural, després de tant temps i tantes paraules.
 
Això d’escriure avui amb aquesta urgència gairebé adolescent, prou que ho sé, té a veure amb el temps. Aquesta mania absurda de comptar el temps que passa. El que volem que passi, el que mai no acaba de passar, el que tant de bo no passés. Allò que potser ni existeix, per molt que un grapat de científics més llestos que jo l’arronsin i l’estirin. Per a mi, ajuntar paraules ha estat des de sempre l’única manera d’aferrar-me a allò que no puc mesurar, ni tenir. Una lluita contra el pas de les coses.
 
Necessito escriure ara en comptes de. Per sobre de. Els meus ja hi estan acostumats. La mama no està per fer el dinar perquè acaba el capítol o arregla un diàleg. Pobrets, els qui conviuen amb gent que no vivim al món. Que tot d’una ens importa molt més trobar el sinònim adequat que el plat a taula.
           
Avui escric per dir res. Per dir gràcies, potser. 2017 m’ha tractat bé. M’ha deixat moltes coses, no se n’ha emportat gaires. El balanç és al meu favor, sí, però és un atzar, un capritx. Potser 2018 tindrà ullals esmolats. Abans o després, passarà. Ho temo i ho espero, perquè no esperar-ho seria viure massa lluny del món. L’últim dia de l’any d’aquí a un any o dos o deu, potser tindrà un altre to. Un to que ara no puc ni imaginar. Tots els escriptors sabem que totes les històries acaben malament, si les allargues prou. Les paraules són un lloc on viure sense patir per res. Però també són el lloc on viu tot allò i tots aquells que hem perdut. L’únic lloc on és possible retrobar allò que necessitem per viure.
 
Un espai fora del món per creure que res no és important, llevat el sinònim o la línia del diàleg. Un engany preciós i necessari, com aquesta mania tan nostra de comptar el temps que passa.
 
Bon 2018. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
La Diputació de Barcelona commemora el centenari del naixement del mecenes
01/01/1970
El Museu d'Història de la Immigració a Catalunya dona veu a 30 històries
01/01/1970
El Palau Robert fa un repàs històric per la creativitat, l'enginy i l'emprenedoria més brillant
01/01/1970
La pel·lícula d'animació convida els més petits a conèixer el món
01/01/1970
Què pot ser millor que donar un cop de mà a gent menys afortunada que tu?
01/01/1970
«Blasted» de Sarah Kane ens trasbalsa perquè mostra la violència que portem dins
01/01/1970
Els Premis Gaudí estrenen un reconeixement escollit per votació popular
01/01/1970
L'èxit de la sèrie demostra que TV3 pot triomfar més enllà del procés