Quan jo era nena tenia una llibreta no per escriure-hi les lliçons de l’escola sinó una llibreta d’ús privat i salvífic des del moment en què donava curs a una justícia poètica en la qual jo creia fermament. Les poca-soltades, els nyic-nyic, les malícies patides no podien quedar impunes en aquesta mena de cel que petits i grans ens fabriquem per tal de poder suportar el mal i el dolor que sentim que no mereixem.
Tinc un germà més jove, però quan ja estàvem força igualats en les forces jugàvem plegats encara que els seus gustos i els meus no sempre coincidien, com és natural, cadascú és cadascú. En aquests jocs a vegades hi havia discussions i més d’una baralla encesa verbalment, encara que, en realitat pacífics tots dos, la sang mai no va arribar al riu. Ara veig que les trapelleries, les entremaliadures, no eren tan horroroses, però quan som nens les coses es viuen amb una intensitat que tant magnifica el bo com el dolent.
En aquells dies feia servir una estratègia per aturar les maleses: apuntar a la llibreta les que em semblaven més punyents. En realitat no apuntava res, només ho feia veure. Simplement deia molt dreta i aparentant seguretat: «Mira, saps què, això m’ho apunto a la llibreta!», la qual cosa volia dir: «Recordaré això que m’has fet!».
En les visites que feia a la meva mare quan ja era molt vella i assegudes a la saleta sortíem a parlar de coses passades en les quals jo mostrava disconformitat i buscava l’equitatiu i l’harmònic, em deia: «Te’n recordes de la teva llibreta?», i reia amb tot el rostre, que se li il·luminava en mirar-me. La mare sabia que a la llibreta no hi havia apuntat res, tan sols m’havia servit d’escut de defensa davant d’alguna barbaritat que jo no volia deixar passar així com així. «Tens un sentit de la justícia molt agut», em deia. «En aquell temps devies pensar que un dia o altre la balança s’havia d’equilibrar, que les malifetes o havien de ser reparades o perdonades, però en cap cas no podien ser oblidades com si res no hagués passat».
Jo tenia amagada la llibreta, que vaig oblidar aviat, a mesura que passaven els anys i m’ocupava de ser el que em semblava que havia de ser. La mare la devia trobar en un racó d’algun calaix de la tauleta de nit quan vaig sortir de la casa dels meus pares per casar-me. Es devia fer un bon tip de riure, ja en el moment de la troballa, alhora que es devia dir, mirant endins seu, que d’algun lloc l’havia tret, jo, aquella dèria de pesar, equilibrar, redimir o perdonar les faltes. I és que era de la meva mare, que havia heretat aquest capteniment en la recerca de l’equànime, del que és just, honest, honrat, que amb els dies i patacades he madurat i desplegat en accions concretes i decidides, si no m’hauria quedat presa en les pàgines de la vella llibreta.
1
