Vídua, vídua, vídua. Quina paraula tan lletja. Bé, la paraula no, el significat que carrega. A les dues ens va costar mesos pronunciar-la. Vídua. L’una amb trenta anys i l’altra, amb quaranta-dos. Ens vam conèixer en un grup de dol per a persones que havíem perdut la parella, vam connectar, ens vam fer amigues i vam decidir crear El club de las vi(u)das. Li vam posar aquest nom perquè dir la paraula vídua ens ajuda a mostrar aquesta realitat. Perquè estem en una societat que viu bastant d’esquena a la mort. I la desconeixença i l’allunyament del que ve després, el dol, és encara molt més gran, fins que la vida ve, t’ho planta davant la cara i espavila’t.
Quan les nostres parelles van morir, tot ens feia creure que el dol és un procés lineal, que comença amb la mort de la persona estimada i s’acaba quan ho superes. D’alguna manera, part del nostre entorn ens empenyia a superar-ho. Amb tot l’amor, està clar, però aquesta pressa per passar pàgina sí que ens superava. “Tranquil·la, trobaràs algú. Ets molt jove, ja ho veuràs. Tot passa per alguna cosa. El temps ho cura tot. Ets tan forta, jo no podria. Has de ser forta pels teus fills. La vida t’ha posat aquesta prova perquè aprenguis. Refaràs la teva vida. Et queda tant per viure! És pitjor la mort d’un pare, pensa que de parella sempre en pots trobar una altra.” Són només alguns dels tòpics que hem sentit una vegada i una altra. Frases que no ens acompanyen. Que en alguns moments ens han fet sentir soles, que no encaixem. Perquè mentre tothom continuava amb les seves vides, les nostres es van aturar de cop, i aquest “Vinga, va, aixeca’t, endavant, que tot anirà bé!” és una mostra més de com aquesta societat desconeix profundament el dol.
I per això vam crear el Club de las vi(u)das i vam decidir fer servir Instagram com a plataforma de relació entre les persones que en formem part. Per compartir el que ens passa en el dol i donar visibilitat a aquest procés tan íntim. Per trencar tabús sobre una realitat de la que se’n parla tan poc. Per parlar de la pèrdua de les nostres parelles, és clar, però també de tots els altres dols que hi estan connectats: el dol pel projecte de vida que ja no serà, el dol de sentir-nos fora de part del nostre entorn, el dol per potser no ser mare, el dol per la figura del pare, o el dol per coses més petites, però que en alguns moments poden esdevenir molt grans: aquell viatge que ja no farem, les entrades a un concert que ja no gastarem o el restaurant on ara tornem soles.
La ràbia, la il·lusió, la tristesa, el trencar-se, l’amor, la pau, la culpa, la incomprensió, les lluites internes. Tot això és el que compartim al Club de las vi(u)das. Escoltar en les paraules dels altres les teves paraules, o d’altres de molt diferents i entendre que tot està bé. Perquè escoltant i compartint aprenem a no jutjar-nos ni jutjar. A acceptar. Al Club, hi publiquem els nostres pensaments, escrits, fotografies, il·lustracions, poemes i ara també les històries d’altres persones que, com nosaltres, han perdut la parella.
Sovint ens pregunten si ja ho hem superat. Doncs bé, una cosa sí que tenim clara: no se supera la mort de qui estimes. Aprenem a viure amb això, alguns dies millor que altres. Portem qui estimem amb nosaltres sempre. Són part nostra, de les persones que som ara. I això no vol dir que no puguem ser felices, riure, enamorar-nos, tenir il·lusions, projectes o tristeses fútils. No ens confonguem. Per això el dol és fonamental. Perquè és a través d’ell que el dolor i l’amor troben formes d’existir. El dol és un camí llarg que no va en línia recta. Quan en Josh i l’Aleix van morir, nosaltres ens hi vam trobar, caminant, cap a algun lloc. És clar que voldríem no haver-hi hagut d’anar mai, però això no impedeix que ens sentim orgulloses de les dones que som ara.
Tessa Harry i Montse Clotet.
