En el relat que ens fem de la vida, dels problemes diminuts o de les grans desgràcies, els bons som nosaltres i els dolents, els altres. És molt més fàcil i pràctic dir que allò que ens passa és culpa dels altres que no pas nostra. És molt més fàcil criticar els altres que assenyalar-nos a nosaltres. I seguint aquesta roda, allò que no perdonem ni tolerem a ningú, si ho fem nosaltres, no passa res. Entremig de tot plegat, assumim la responsabilitat d'allò que fem o no fem?
Tot això ho vaig pensant després d’haver mirat uns quants documentals sobre la banalitat del mal. Hannah Arendt, el desembre del 1961 a Jerusalem, va assistir al judici que es va fer a Eichmann, un dels encarregats de l'organització dels camps de concentració. En concret, s'ocupava que els trens, des de diversos països, hi portessin jueus amb rapidesa i eficàcia. Ell, que estava al servei de la solució final, complia el seu deure: que se n'exterminessin milers a bon ritme. En el judici es va excusar dient que només complia ordres, que era una petita roda en un sistema gran que ell sol no hauria pogut aturar. És revelador el que Hannah Arendt va pensar només veure'l: no es va trobar algú horrible, sinó un home insignificant i mediocre que havia volgut ascendir de càrrec. Ella mateixa escrivia: "Tot i els esforços del fiscal, qualsevol podia veure que aquell home no era un monstre", "No estava turmentat per problemes de consciència. Els seus pensaments van quedar totalment absorbits per la formidable tasca d'organització i administració que havia de fer", "La pura i simple irreflexió –que es pot equiparar a l'estupidesa– va ser el que el va predisposar a convertir-se en el criminal més gran del seu temps.” Per tant, el mal no el va fer una persona tenebrosa, sinó un funcionari buit i obedient, que és el perfil més fàcil de trobar, i per això el mal pot arribar a fer-se ciutat o país.
Si fem quatre passes enrere i observem l'espècie humana és esgarrifós veure com a base d'acostumar-nos a una tragèdia la tragèdia deixa de ser tragèdia. El mal es va justificant, es va normalitzant i es va convertint en el bé. Ara ja no parlo del nazisme, sinó del que veig a la vora. Cada cop que davant un drama proper apartem la mirada i diem: "Això no és cosa meva", "Vés què hi he de fer, jo", "A mi què m'expliques, ja en tinc prou amb el que em passa", ens convertim en soldats de la barbàrie: encara que sigui diminuta. Perquè no ho oblidem: els grans crims un dia van ser llavors petites, però tolerades i, doncs, alimentades. El costum, la indiferència, són un dels mals més grossos: perquè esborren el mínim vincle amb qui pateix, esborren l'altre, t'esborren els ulls.
Ara camino pel CCCB, aturant-me davant cada foto del World Press Photo. Encongida i amb una mena de malestar, soc testimoni, a milers de quilòmetres, d'una desgràcia privada i remota: un cos amortallat, víctima del covid, està aïllat, perquè fins i tot mort és un perill, perquè clar, està infectat, cal cremar-lo ràpid. Cal esborrar aquesta persona que no sé ni qui és, però que encara hi és, en aquesta foto, i que gràcies a aquesta foto sé que existeix. I sé que existeixen també les persones que van sortir a manifestar-se perquè un policia va prémer el coll de George Floyd durant vuit minuts fins ofegar-lo i matar-lo. I sé que existeix un nen a qui se li està morint la mare. I sé que un home amb una regadora llença aigua a un cotxe ple de cendra, mentre al fons el volcà segueix en erupció. Veig i sé i veig i sé. Però em ve una pregunta: n'hi ha prou, de saber-ho? Ara que miro el mòbil i cada dos per tres em surten notícies alarmistes, i jo, des de la meva bombolla, puc tirar el dit gros amunt i fer que aquella foto desaparegui, o puc canviar de canal a la tele, o puc no mirar els ulls de qui em demana diners al carrer. Ara que puc triar si m'esgarrifo una estoneta i em desfogo en aquest escrit dient quina merda de món i tanco l’ordinador i continuo amb els meus temes imbècils i ridículs, és ara que em pregunto si l’impacte d’aquestes fotos ens arriba a perforar o més aviat a saturar. Aquests múltiples intents de sensibilització ens han insensibilitzat? Som espectadors que ens netegem la consciència comentant i compartint el dolor dels altres? I després d’opinar, què?
Camino pel CCCB i jo mateixa m'obligo a no córrer. A ser, si cal, l'última a marxar. A dedicar una mica d'atenció al que hi ha davant meu. És la falta de temps també un aliat d'aquesta falta de pensar? De passar de puntetes fins i tot pel contorn, i no per dins, de l'art? A consumir-ne a grapats sense pair-ho? Ara que tot són presses, que no hi ha temps per pensar què coi estem fent amb la nostra vida, que som uns espectadors atontats i absorbits per Instagram, per Twitter. Ara que en sabem tant de tot, què en fem, d’aquest saber? Tot el que veiem ens mobilitza o ens atura? Què ve després de tanta impotència? La teoria s’acaba en la teoria? Som uns especialistes paralitzats? Però esclar, per altra banda, és impossible anar absorbint el patiment de tothom. De fet, Susan Sontag, a Davant el dolor dels altres escriu: «"Nosaltres" −i aquest "nosaltres" és tot aquell qui mai ha viscut res semblant al que han patit ells− no ho entenem. No ens en podem fer càrrec. En veritat no ens podem imaginar com va ser allò. No ens podem imaginar com d'espantosa, aterridora és la guerra, i com es converteix en la normalitat"». Llavors, què?
Eudald Carbonell a l’entrevista que li vaig fer fa un mes deia que sense consciència d'espècie anirem al col·lapse. Si és veritat que no puc entrar a cap d'aquestes fotos, també ho és que veure-les pot ser un estímul per canviar el que ara passa al meu voltant. Potser valdria la pena que nosaltres, els privilegiats que podem triar mirar o no, ens plantegem de quina forma habitem el món. Ara que tot ens empeny a l’individualisme, ara que de l'empatia se n'ha fet un discurs barat, què ens queda, d'humans? Què coi és la bondat? Qui és la persona lliure que, fins i tot sola i apedregada, assenyala el matís? Potser val la pena preguntar-nos què en fem del privilegi de no tenir problemes grossos. Si encara ens tremola la consciència o si som buròcrates grisos que ens ocupem de la nostra parcel·la i els altres ja s’ho faran. Si ens atrevim a tenir i sostenir una opinió pròpia, contrària i independent. O si repetim discursos només perquè està ben vist omplir-nos la boca de segons què. Si estem convençudíssims que els bons som nosaltres i els dolents, els altres. Si, sense adonar-nos-en, som uns fanàtics que assenyalem els qui creiem fanàtics. Si en el nostre dia a dia hi ha alguna cosa intolerable que tolerem. Si resignats diem: "La vida és així", "És que m'ho han manat", "És que què vols que hi faci". O si podent fer-hi alguna cosa, la fem. No sé on vaig sentir que hi ha tres tipus de mals: qui el fa, qui el rep, i que el veu. Tu, de quin mal ets testimoni? Quin exerceixes o de quin n'ets víctima? Perquè el qui es mor sol en aquella foto podria ser jo, podries ser tu. I el qui és jutjat per haver sigut còmplice d'un silenci, també podria ser jo, podries ser tu.
En la categoria temes d'actualitat: 2n premi de Fotografies individuals a Joshua Irwandi, Indonèsia.
En un hospital d'Indonèsia, el cos d'una presumpta víctima de coronavirus està embolicat amb un plàstic per a residus tòxics en espera d'una bossa per a cadàvers. Les infermeres van embolicar-lo i el van ruixar amb desinfectant seguint els protocols del govern indonesi, que demanava que les víctimes de la covid-19 fossin enterrades ràpidament per evitar l'expansió del virus. És per aquest motiu que no es permetia que els familiars fessin funerals en record del difunt.
Notícies d'actualitat. 1r. premi de Reportatges gràfics a Lorenzo Tugnoli, Itàlia, Contrasto.
El 4 d'agost a Beirut hi va haver una forta explosió que va fer que hi haguessin 190 morts, més de 6.000 ferits i que unes 300.000 persones es quedessin sense casa. El material explosiu que el va provocar estava emmagatzemat en un dipòsit del port que no tenia les condicions ambientals adequades. A la foto, nominada al World Press Photo de l'Any, un home ferit es troba a prop del lloc de l'explosió mentre els bombers treballen per apagar el foc.
Notícies d'actualitat. 3r premi de Reportatges gràfics a John Minchillo, Estats Units, Associated Press.
El 25 de maig, George Floyd, un afroamericà de 46 anys, va morir mentre era detingut per la policia de Minneapolis. Un vídeo gravat per un dels testimonis, que mostra com l'agent Derek Chauvin pressiona amb el genoll el coll de Floyd durant més de vuit minuts, va fer la volta al món, provocant el moviment de protesta Black Lives Matter.
Naturalesa. 3r premi Reportatges gràfics a Luis Tato, Espanya.
A principis del 2020, Kenya va patir la seva pitjor plaga de llagostes del desert dels últims setanta anys. Aquest tipus de llagosta és les més destructiu: un sol eixam en pot contenir entre 40 i 80 milions per quilòmetre quadrat, i cadascuna cada dia pot menjar l'equivalent al seu pes en plantes. Tenen de dues a cinc generacions cada any, i viatgen juntes a la recerca d'aliment, devastant, al seu pas, terres de conreu. A la foto, Henry Lenayasa, cap de l'assentament d'Archers Post, intenta apartar un immens eixam que està devastant les pastures. Fotografia nominada al World Press Photo de l'Any.
Projectes a llarg termini. 2n premi a Karolina Jonderko, Polònia.
Els beb`ès reborn van aparèixer per primera vegada els anys noranta. Aquests ninos hiperrealistes es dissenyen amb tot tipus de detallls: marques de naixement, venes, llàgrimes i saliva. Els més sofisticats estan equipats amb sistemes electrònics capaços de simular els batecs del cor, la respiració i d'obrir la boca per mamar. Les pestanyes es fan amb cabell natural, i alguns desprenen olor de bebè acabat de néixer. Se'n pot comprar un com si fos una adopció, i arriben amb el seu certificat de naixement o d'adopció. Tot i que la majoria que els compren són col·leccionistes, hi ha qui els adopta com una forma de companyia, o fins i tot per apaivagar el patiment d'haver perdut un fill.
Temes contemporanis. 2n. premi Fotografies individuals a Jérémy Lempin, França.
En un centre francès de cures paliatives, la Marion, de 24 anys, i que pateix un càncer metastàtic, abraça el seu fill Ethan, de 7 anys, en presència del Peyo, un cavall que forma part d'un programa de teràpia assistida amb animals.
Temes contemporanis. 2n premi Reportatges gràfics. Maya Alleruzo, els Estats Units, Associated Press.
Els últims anys, s'han fet públics informes sobre nens i dones yazidites que havien estat regalats i venuts com a esclaus en una zona sota el control de l'Estat Islàmic al nord de l'Iraq. Encara que al maig del 2020 van ser alliberats uns 3.500 esclaus, prop de 2.900 persones encara no se sap on són.
Retrats. 3r. premi Reportatges gràfics a Natalia Kepesz, Polònia.
Des del 1920 a Polònia hi ha campaments militars d'estiu per a joves, que reben des d'entrenaments físics i mentals fins a instrucció de tàctica, supervivència, defensa personal i topografia. Se'ls ensenya a disparar amb rifles d'aire comprimit i, de vegades, amb rèpliques d'armes com metralletes i llançagranades. Els campaments es promocionen com una oportunitat d'aventura i diversió, així com una manera de formar el caràcter i el treball en equip.
Retrats. 1r. premi Reportatges gràfics a Gabriele Galimberti, Itàlia, per a National Geographic.
Segons la Small Arms Survey, la meitat de les armes amb finalitat no militar i en mans de ciutandans es troba als Estats Units. L'informe indica que allà el nombre d'armes és superior al nombre d'habitants: 393 milions d'armes per a 328 milions de persones. La possessió d'armes està protegida per la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, que data del 1791, i durant molt de temps ha estat un tema controvertit en el discurs legal, polític i social americà.
Naturalesa. 2n. premi Reportatges gràfics a Ezra Acayan, Filipines, per a Getty Images.
El volcà Taal, a l'illa filipina de Luzón, va entrar en erupció el 12 de gener, llançant cendra fins a 14 quilòmetres d'altura. El volcà, un dels més actius del país, va provocar una pluja de cendra i tempestes volcàniques que va obligar a evacuar els habitants de les zones properes. L'erupció va passar a tenir caràcter magmàtic, que es caracteritza per expulsar fonts de lava acompanyades de trons i llamps. A la foto, un habitant de Talisay neteja un cotxe cobert de cendra barrejada amb pluja, mentre el volcà continua en erupció.
- Podeu visitar el World Press Photo fins el 12 de desembre al CCCB.
