El Llibre Blau de Nebo

Llegim l'inici d'aquesta novel·la i en sortegem 3 exemplars

El Final arriba després d’un accident nuclear a la central de Wylfa, a Gal·les. Un núvol tòxic ha arrasat el país, i el petit Siôn, la seva mare, la Rowenna i la seva germana, la Dwynwen, sobreviuen com poden en un després inhòspit. Al petit poble de Nebo, troben una llibreta en blanc que els servirà per abocar-hi tot allò que no gosen dir-se i com s’adapten a aquesta nova realitat.

Aquest és el món d’El Llibre Blau de Nebo, de Manon Steffan Ros (Llanddeiniolen, Gal·les, 1983), que reflexiona sobre els vincles amb la família i l’entorn, la importància de la memòria col·lectiva i qüestiona què fem amb la nostra identitat quan sembla que tot està perdut. La novel·la, que Edicions del Periscopi publica en català traduïda per Emyr Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugènia, ha estat escollida com la millor de l’any a Gal·les. Us convidem a entrar en aquesta història llegint-ne l’arrencada i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 19 de desembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com * Les guanyadores són: Maria Antònia Cañis, Marisol Valldepérez i Maria Camp.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

La mama diu que ara val més que em posi a escriure aquí. Perquè em sembla que li fa mandra ensenyar-me alguna altra cosa, li fa mandra o no té esma. No sé si una cosa o l’altra, si és que hi ha cap diferència.

Als matins, mentre la Dwynwen encara dormia, em feia classes durant una horeta. Llegíem o fèiem coses com matemàtiques, però no com a l’escola, no, res de gràfics ni taules de multiplicar. I els llibres que em feia llegir, després els havia de resumir i amb un boli vermell m’indicava les faltes que havia fet o si havia escrit alguna bajanada. I ara que ja m’ha ensenyat a sumar i restar, ja no li queden més matemàtiques per ensenyar-me. La mama ha començat a preocupar-se. També pels bolis, perquè no vol que es gastin.

—Ja no puc ensenyar-te res, Siôn —em va dir ahir—. No podem seguir així.

Acabava de llegir el que jo havia escrit sobre un llibre romàntic que anava d’un home i una dona que s’havien conegut al tren, i crec que se li havia despertat alguna cosa a dins. Perquè em va dir que mentre jo escrivís durant una horeta cada matí em deixaria tranquil.

La mama va trobar aquest quadern al calaix d’un petit escriptori d’una de les cases de Nebo. Normalment només agafem les coses que realment ens calen, com ara llumins, verí per les rates o llibres en gal·lès. Però va agafar aquest quadern, se’l va mirar del dret i del revés unes quantes vegades i se’l va guardar a la motxilla.

—Té, això és per tu —em va dir més tard, quan vam arribar a casa—. Perquè puguis escriure la teva història.

—El Llibre Blau de Nebo —vaig dir amb un somriure mentre li prenia el quadern de les mans. Els fulls estaven en blanc, nets com un nou dia.

—Què? —va respondre la mama tota perplexa.

—Com el Llibre Negre de Caerfyrddin i el Llibre Vermell de Hergest. Uns llibres molt antics. —Havia llegit alguna cosa sobre això en un llibre d’història de Gal·les—. Són llibres importants, que deien coses sobre la història del nostre país. I ara el que ha passat forma part de tot això, oi?

És un quadern blau fosc, gairebé negre. A la portada hi vaig escriure «El Llibre Blau de Nebo» amb lletres ben grosses. No sembla pas un llibre important, però ben mirat els llibres només són paraules.

Llavors, vaig guardar el llibre al prestatge més alt, fora de l’abast de la Dwynwen, i em vaig enfilar damunt del cobert per reparar les goteres que s’hi havien fet. No us ho creuríeu, però hi pot entrar molta aigua, per un petit forat com aquell. En vaig tenir prou amb un grapat de plastilina i un tros de lona impermeable d’uns cinc centímetres quadrats que vaig posar al damunt. Només vaig poder fer servir un clau, perquè no ens en queden gaires. Però de moment fa el fet.

La Dwynwen, que era al bressol, es va posar a plorar i la mama va anar a buscar-la.

Des de dalt del cobert hi ha una vista espectacular. Es veu Caernarfon allà baix, amb les torres del castell que sobresurten com si fossin unes dents al bell mig d’aquell poble, i més enllà, l’estret de Menai i l’illa de Môn. No recordo haver-hi anat mai, a l’illa, però la mama diu que quan era petit hi anàvem sovint. Hi ha llocs molt bonics per anar a passejar, diu, i unes platges molt maques on anàvem a remullar els peus quan feia sol. Tot això ho pensava ahir assegut dalt del cobert, mirant cap allà. I veia també l’illa de Llanddwyn i el mar, i tots els arbres i els camps i els arbustos que ens separen de l’aigua. Feia un fred que pelava, ahir, i treia baf per la boca, com fa la neu quan la fiques en una cassola. Però pensava en la gent d’abans, pobrets, anant cap a la platja amb els seus cotxes de luxe, allà asseguts tot el sant dia perquè no tenien res més a fer. Remullant-se els peus a l’aigua i berenant. Vaig intentar no pensar-hi gaire, en aquella gent. Pobrets.

Després vaig sentir la mama, que sortia carregant la Dwynwen a sobre, i vaig baixar l’escala. Teníem prou feina per no perdre el temps pensant en l’illa de Môn i els dies d’abans.


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

El Llibre Blau de Nebo

© de la traducció: Emyr Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugènia, 2021.
© de la il·lustració de coberta: Aina Bestard, 2021.
© de la fotografia de l’autora: Geraint Lleu Ros, 2021.
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SLU, 202.


Pots comprar El Llibre Blau de Nebo a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari