Al llarg dels segles les ciutats han estat habitades per una minoria. Tot i això, la vida ciutadana ha provocat bona part de les revolucions polítiques, socials, comercials, científiques i artístiques de la humanitat. La història de les ciutats és la història de la civilització. A Metròpolis (Edicions 62), Ben Wilson se centra en aquests moments de canvi que defineixen una època, en un recorregut de 7.000 anys per les metròpolis clau: des d’Uruk, la primera ciutat de la història, fins al Xangai del segle XXI, passant, entre d’altres, pel civisme de l’àgora d’Atenes, les antigues Alexandria o Roma, el comerç global al Bagdad del segle IX, les comoditats domèstiques al cor d’Amsterdam, les finances als cafès de Londres o l’impacte de la verticalitat a Nova York.
En llegim un fragment, traduït per Jordi Boixadós, dedicat a Babilònia i com la manera (esbiaixada) que en van parlar els cristians ha afectat la nostra visió de les grans ciutats i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 31 de març: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *
No és estrany que les ciutats siguin odiades. La Bíblia gaudeix especialment destruint-les amb tempestes de sofre: «També Sodoma i Gomorra, i les ciutats que s’hi assemblen, que es lliuren a la fornicació i als plaers estranys de la carn, estan destinades a servir d’exemple i a rebre la venjança del foc etern.»
La cerca dels «plaers estranys de la carn» inclou l’homosexualitat, però també la relació carnal amb desconeguts de totes tendències i inclinacions sexuals. Hi havia un veritable deler d’esborrar ciutats de la faç de la Terra. Eren enemigues de l’espiritualitat i feien impossible la vida religiosa i devota. I, és clar, Babilònia era el paradigma de la ciutat del pecat. Els captius jueus que Nabucodonosor II va deportar van entrar a la ciutat més poderosa que el món havia vist mai. Creien que l’exili a Babilònia era un càstig just que Déu els infligia pels seus pecats. No és gens estrany que reaccionessin amb duresa contra la ciutat que els mantenia captius, un lloc on hi havia centenars de temples idòlatres, una immensa i diversa gentada, i tot el que es podia veure i sentir en una gran metròpolis. Havien de resistir amb totes les forces la variada proposta de temptacions mundanes que Babilònia oferia.
Amb la seva enorme graella de carrers, Babilònia estava assentada a cavall de l’Eufrates, amb una ciutat vella a la riba oriental i una de nova a l’occidental. Les extenses muralles que l’envoltaven, entatxonades de torres de vint metres d’alçària cadascuna, eren tan gruixudes, segons Heròdot, que un carro tirat per quatre cavalls podia fer-hi mitja volta. De les quatre portes, poderosament fortificades, la d’Ixtar era, de lluny, la més impressionant i magnificent. Avui n’hi ha una reconstrucció feta amb maons originals al Museu de Pèrgam de Berlín. La seva magnificència és el gran emblema de la civilització mesopotàmica. Brillava com una joia de lapislàtzuli gràcies a la seva resplendor blava corprenedora i als dracs, toros i lleons en baix relleu d’or. Un cop travessada la porta, el viatger entrava a la Via Processional, un carrer cerimonial d’un quilòmetre i mig de longitud amb imatges en relleu de lleons, el símbol d’Ixtar/Inanna, a banda i banda.
Els visitants que recorrien la Via Processional deixaven enrere els grans monuments d’urbanisme antic, edificis que eren la culminació de 3.000 anys de construcció de ciutats que s’havien iniciat a Èridu. El magníficament extens palau reial es trobava de seguida a mà dreta, separant el visitant de l’Eufrates. Després veia Etemenanki, l’enorme ziggurat que presidia des de dalt la gran ciutat. El seu nom significava «la casa dels fonaments del Cel i la Terra»; va donar nom a la Torre de Babel, el símbol màxim de la supèrbia i la confusió urbanes. L’antic gratacel estava fet d’uns 17 milions de maons; la base feia noranta-un metres per noranta-un, i se suposa que era igual d’alta que ampla. El seu cim era el punt on el cel es trobava amb la ciutat.
El centre de Babilònia s’anomenava Èridu, com si la ciutat original dels aiguamolls, on el món havia començat, hagués estat trasplantada a la nova capital. Contenia nombrosos temples, el més alt i sagrat dels quals era Esagila («La casa que té la teulada alta»), el temple de Marduk, deïtat principal de Babilònia i cap del panteó mesopotàmic. Si les primeres metròpolis com Uruk i Ur havien estat la llar d’un sol déu, Babilònia en canvi allotjava tota una xarxa de deïtats residents. Amb els seus palaus impressionants, els temples poderosos, les portes imponents, els ziggurats de dimensions exagerades i els grans passejos cerimonials, Babilònia estava dissenyada com l’encarnació del poder diví i secular màxim.
Els mapes situen Babilònia al centre de l’univers. Una tauleta d’aquell temps triomfant de la metròpoli diu:
Babilònia, ciutat d’abundància,
Babilònia, ciutat on els ciutadans neden en la riquesa,
Babilònia, ciutat de festes, alegria i ball,
Babilònia, ciutat on els ciutadans estan sempre de celebració,
Babilònia, ciutat privilegiada que allibera els captius,
Babilònia, la ciutat pura.
El nom de la ciutat és sinònim de decadència. Però això seria igual de fidel a la història que si jutgéssim Amsterdam per sempre a partir del relat d’un turista que només hagués estat al districte de prostitució de De Wallen sense visitar el Rijkmuseum. En tota la seva fastuositat, Babilònia era considerada una ciutat sacra, una capital intel·lectual i artística sense comparació. Hipòcrates, el pare grec de la medicina, confiava en fonts babilòniques, i els matemàtics i astrònoms de la ciutat eren molt avançats. Els babilonis eren uns apassionats de la història: igual que els arqueòlegs del segle XIX, els experts exploraven Mesopotàmia per ajudar a comprendre el seu passat de 3.000 anys, i el resultat va ser un gran nombre de museus, biblioteques i arxius. Un altre resultat fou una pròspera literatura mesopotàmica basada en els mites i les llegendes que els experts havien recollit amb les seves investigacions.
Babilònia va tenir la mala sort de quedar immortalitzada per una de les moltes poblacions que tenia captives, un poble que la veia com un flagell dissenyat per Déu per castigar-los pels seus pecats i que va escriure uns llibres que han servit de base per a tres de les religions més importants del món. La imatge monstruosa de la ciutat va traspassar al cristianisme. Babilònia es va convertir en sinònim de pecat, depravació i tirania, tot i que la ciutat havia perdut el poder en l’època de Crist. És en el Llibre de la Revelació, amb el seu llenguatge vívid i al·lucinatori d’apocalipsi, pecat i redempció, on Babilònia queda afixada per sempre en la memòria col·lectiva del cristianisme i de les cultures que en sorgeixen. La manera com els enemics i les víctimes la van representar ha afectat profundament, des d’aleshores i fins avui, la nostra visió de les grans ciutats.
* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
© Ben Wilson, 2020.
© de la traducció: Jordi Boixadós Bisbal, 2022.
© d’aquesta edició: Edicions 62, S. A.
