El paradís no era això

La Mai, l’Helena i el Santos viuen al mateix edifici del Raval. Són tres personatges de tres generacions diferents i cadascun viu una crisi personal en el marc d’un barri on els extrems –gent, diners, cultures– es toquen. La Mai és a la vintena, una noia reivindicativa, vivint la precarietat de feines i relacions amb un drama familiar a l’esquena que l’oprimeix. L’Helena, de quaranta anys i amb la situació més convencional i estable (parella, fills, bons sous) veu com s’enfonsa la vida que s’ha fet. El Santos, un músic de rock idealista que ha deixat enrere el millor de la seva carrera i s’ha acomodat a una vida al marge del sistema cultivant marihuana, en el que no deixa de ser una concessió més.

Marta Batallé (Caldes de Malavella, 1978) escriu a El paradís no era això (Editorial Empúries) com tots tres s’uneixen en la seva fragilitat per trobar una sortida als seus conflictes i perseguir una felicitat que se’ls escapa. Us oferim l’inici de la novel·la i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 17 d’abril: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * Els guanyadors són: Roger Granada, Gemma Gifra i Clara Vall.

El paradís no era això, de Marta Batallé — Foto: Catorze

Dos cossos entrellaçats s’encaixen en un matalàs de dos per dos. Un tercer cos s’allunya procurant no desvetllar-los. Desitja evitar el protocol irritant de l’endemà. El cafè, la cigarreta, els rostres desemmascarats per la llum del sol i els fragments d’una vetllada a l’Aire que queden a la memòria com petits fragments d’un guió que es repeteix cada nit. Els llavis entreoberts de la desconeguda li mostren unes dents desordenades. Ahir tan sols admirava un cos desbocat que s’emmotllava amb naturalitat genètica a la música. La nit amaga les misèries per incitar al desig i el dia visibilitza l’engany. La Mai fa servir el ball d’excusa; sap com es fa, ho ha perfeccionat els últims anys. Observa de reüll fins que aconsegueix generar una freqüència en dos sentits. Aleshores, mira descarada, somriu, torna a mirar. Els seus ulls blau verd són hipnòtics. D’on ets?, li pregunten sovint. A ella, que sempre s’havia sentit d’aquí i portava totes les respostes escrites a la cara.

Recorda que la Irene li parlava d’aquells pits ahir al vespre; exuberants, de color cafè amb llet. Li recitava obscenitats a cau d’orella mentre ballaven fins que van convidar la noia de les rastes a sumar-s’hi. Un triangle que ja no s’ha desfet fins ben entrada la matinada.

A la saleta, les traces d’una arribada precipitada. El mòbil oblidat entre els coixins envia senyals de llum blava depriment. Té quatre missatges a la bústia de veu, alguns dies n’ha arribat a tenir onze. Desesperats. En cadena. Demanant socors. Deixa anar un renec i ofega el mòbil dins la bossa. No vol sentir aquella veu entretallada i plorosa que insisteix a arrossegar-la al barranc. Els barrancs no es comparteixen. No pots estirar el braç provant de salvar algú que ha fet un pas en fals i només t’hi vol arrossegar ben avall.

Baixa les escales d’una revolada i es creua amb la parella de les notes impertinents al mirall de l’ascensor. Els que expliquen al seu fill a dues veus com s’han de reciclar els envasos de porexpan i utilitzen lubricants de fruits del bosc quan fan l’amor. El triomf de l’heteromonogàmia trepitja el portal. Quatre passes coordinades, les rialles també van compassades, ni tan sols es trepitgen parlant. L’home li subjecta la porta. La dona frega la quarantena: alta, voluptuosa, amb una polsera Xiaomi de les que compten les passes. El nen no els acompanya; ros i malcarat, té el senyal de la ràbia escrit als ulls. Ha vist com aquell home l’observa quan es pensa que no el veu. Ella serra els llavis i li dedica el seu millor perfil. Fa uns mesos van coincidir a l’ascensor, la Mai portava una calaixera d’Ikea i ell li va preguntar si se’n sortiria tota sola. Aficionat al bricolatge i les reparacions; un manetes a hores mortes, quan la feina el deixa respirar. Li va explicar que havia fet un moble que equivalia a un postgrau en ebenisteria. Pots demanar-me ajuda si no te’n surts, serà bufar i fer ampolles. Després d’aquell dia, si es creuen, se somriuen. Quan la dona l’acompanya no hi ha somriures. Però avui és ella qui l’obliga a aturar-se.

— Noia!

Ja havia recuperat Pulp de la bústia i es disposava a marxar. Genial, més Bukowski, diu la nota enganxada a la coberta. La Mai treu els exemplars de la llibreria on treballa, en desactiva l’alarma i, a canvi, rep un talego de xocolata.

— Sou vosaltres, les de les timbrades a les dues de la matinada?

S’havia posat la dessuadora i amagat els cabells sota la caputxa. Preparada per lliscar pels carrers del Raval com una serp. El marit li cobreix les espatlles. Ella insisteix:

— Sabeu que heu de tenir llicència per rellogar?

El marit mira de reüll la porta. Solidaritat conjugal matisada per un punt d’incomoditat.

— Són amics.

— Amics cada setmana? Ens prens el pèl?

Prendre’ls el pèl a ells, que guarden les tapes dels iogurts fins que aconsegueixen una col·lecció completa de tasses dels Minions.

— Ho sap, en Fred, que teniu un pis turístic?

Narcopisos, toxicòmans, bicicletes que circulen per voreres d’un sol sentit. Carteristes, macarres i coffee shops, amigo. Tot a un metre de la porta. Ho sap, en Fred?

— Psi…

— Si seguim veient tràfec de maletes per les escales, avisarem el propietari.

— Ens van despertar l’altre dia de matinada — el marit intervé — . Ens llevem d’hora… En Max es desperta i li costa tornar a dormir.

Amb condescendència, establint una frontera entre ella i el món dels adults. Una traïció al joc de l’intercanvi de mirades. Prefereix l’expert en ebenisteria quan no es converteix en una ombra de l’esperit agre de la seva dona. La Mai sacrifica el dret a rèplica per un permís de sortida i s’allunya pel carrer Pintor Fortuny.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.