Redacció
Us oferim la introducció del llibre Fumar-se el franquisme, publicat per Ara Llibres.
Foto: Ajuntament de Fondarella
El 1938 arriba Superman. A Smallville. Kansas. Nascut al llunyà planeta de Kriptó, aterra a la granja de Jonathan i Martha Kent. L’adopten. I li posen el nom de Clark Kent. Quan creix descobreix que té poders sobrehumans. Una força que va més enllà: pot volar, córrer a gran velocitat, ho veu tot amb els raigs X, superoïda, superrespiració, superforça... Sí, sí, ja ho sabem. Superman és una ficció. Un còmic. Un tebeo superpoderós que va ajudar milions de nord-americans a superar la profunda depressió que arrossegava el país des del crac del 1929. La injecció d’il·lusió en colors.
Superman eren tots aquells pagesos nord-americans que lluitaven per tirar endavant amb les mans buides, collites de teranyines i butxaques estripades. Sí, en el fons, Superman era real. Tots aquells homes i dones tenien superpoders: la kriptonita de la realitat no va acabar amb ells. Per què? Sempre és més fort el superpoder que tenen els humans: la força de la supervivència. No té límits. Però el més desconegut és que Superman no només vivia als Estats Units. Superman també tenia un germà català.
Va arribar els mateixos dies. La guerra. La postguerra. La misèria. La teranyina. Les mans. El forat. Sí, un nou país començava. No, no. No és només el de la victòria del 1939. No. Hi ha una nova geografia. Un nou mapa: el país de la gana. Milions de boques amb un fantasma al ventre. Si mireu el corral espanyol veureu les fulles xiuxiuejant un rèquiem pels cadàvers absents. Corral tancat. Res ve de fora. Res surt a fora. Espanya és autoinsuficient. Espanya és una gallina autàrquica coixa i bòrnia que han de devorar milions de persones. Espanya és un camp de concentració de racionament de l’estómac. Tothom té gana. Però les ciutats en tenen més.
Les metròpolis no tenen un Superman que les alliberi del rau-rau moribund que ploren les panxes. On hi ha menjar? A l’Smallville català. Als pobles. Les persones corren cap a dins del país. On hi ha els Superman de la terra: els pagesos. Amb els seus superpoders domèstics d’autosuficiència. Amb les mans miraculoses de la supervivència fan oli, pa, vi, faves, mongetes, cigrons, llenties, pèsols, enciams, tomates, bledes, albergínies, cols, pastanagues, patates, pomes, peres... i caliquenyos. Sí, caliquenyos.
Caliquenyo: cigar prim i dur de tirar. Cigar humà. Irregular. Rudimentari. Llargarut. Esguerrat. Tort. Humil. Senzill. Intens. Comprimit. Cargolat. Una perfecta imperfecció. És el cigar del poble. La gent vol fumar. El tabac és substitutiu de tot: de la misèria, la gana, les tristeses, els patiments, les angúnies, l’espera, l’amor, la mort... Cada cigar és un intent d’esgarrapar el que no tens. Cada caliquenyo és una capa per volar per sobre del vol gallinaci de la realitat. El caliquenyo és l’aire que es fumen els temps. La banda sonora, olfactiva, d’un país que vol tirar endavant. El caliquenyo ho intenta. Cremant a poc a poc. No té pressa. El fum s’empega. És com un ésser viu. El caliquenyo s’aferra a una societat que vol sobreviure. Als bars, als cafès, al carrer, a casa... aquell fum. Aquell fum és el paisatge de generacions. El passat fa olor de caliquenyo.
Si durant el franquisme hi ha una geografia de la gana, també hi ha una geografia del fum. Un país que s’enlaira. Un país que transforma la mitologia: l’Atlàntida catalana. No s’enfonsa: emergeix. L’Atlàntida catalana és la Lleida humida del canal d’Urgell. El Ponent català. La gran plana. L’horitzontalitat del rebost de Catalunya. Aliments i caliquenyos. Aquí es feien els caliquenyos que volarien a tot Catalunya. Microfàbriques on es produïen milers i milers de caliquenyos. La indústria del fum. El cluster caliquenyo format per pobles com Fondarella, Torregrossa, Juneda o Torres de Segre. Caliquenyos salvavides. Caliquenyos perquè el fum de l’economia i de la societat franquista no t’ofegui.
El caliquenyo cargola la vida interior perquè tot rutlli fora. A la clandestinitat que coneix tothom. Amb espelmes a les golfes. A les portes que truquen. Amb corredisses que no van enlloc. Transportant-los en maletes de cartró. Viatjant en trens sense temps. En cotxes d’amortidors enfonsats. Perseguits per la dictadura. Històries de legalitat natural en una dictadura il·legal. El país dels Superman de la terra que es fumen el franquisme per supervivència. Per tirar endavant. Lluitant contra tot. Lluitant contra el monopoli més antic i profitós de l’Estat espanyol: el tabac. Des de 1636 fins al final del segle xx.
Aquesta és una història d’esforços. De l’energia que hi ha en aquest país, que viu a l’aire, que no s’ha explicat, que no s’ha materialitzat. D’aquesta energia, com el fum del caliquenyo, que sembla que desapareix, però es queda a la roba, als cabells, a la pell, a la terra. És la supervivència que s’aferra a nosaltres. És la lluita dels Superman.
Fumar-se el franquisme
@ Francesc Canosa.
Ara Llibres, col·lecció Sèrie H.
