Foto: Karolina Grabowska
Foto: Karolina Grabowska


M’agradaria explicar una cosa que em passa. És una sensació, no una emoció o un pensament. I a més és una sensació general, no una impressió a una part del cos. O sigui que no sé si me’n sortiré. El que vull explicar és que abans la vida no m’aguantava i ara m’aguanta. Em sosté. Vull dir que em llevo, treballo, em moc pel món, parlo amb la gent, i la vida em sosté. És com si sempre hi hagués una malla al voltant meu i el món (en un radi bastant ampli) fos sòlid. Abans notava que queia, no que queia un moment o altre concret, sinó que estava caient, caient sempre. Hi havia una cosa a terra que em xuclava i jo havia de fer molta força per continuar dreta, per continuar sent. No crec que la gent notés res, ni aleshores ni ara, però això és el que em passava. I era un patiment, creieu-me que era un patiment, perquè aquesta sensació d’estar caient era el meu to general, però a més hi havia molts moments d’angoixa. Esclar que de vegades encara m’agafa angoixa, però abans m’agafava tres cops per setmana i ara m’agafa un cop al mes, si no menys. 

L’única cosa que ha canviat entre aleshores i ara és que ara tinc una família. Per això quan sento que la gent parla sobre si compensa o no compensa casar-se i tenir fills no dic mai res. No és que compensi. És que, almenys per a mi, la vida comença. La vida exterior, la vida com un lloc real que existeix, que existeix al marge de la meva angúnia. I per això crec que una persona que ha crescut amb l’amor dels seus pares no podrà entendre mai el mareig, la solitud i l’angoixa d’algú que està sempre caient. O el mareig segur que no, almenys.

He pensat en això llegint Ai, William!de l’Elizabeth Strout. És molt difícil donar coherència a una vida, sigui real o de ficció. I la Lucy Barton (l’estimada Lucy, que treu el nas o el cos sencer a tres llibres de la Strout) és coherent de principi a final, des de la seva infantesa miserable en una casa a Illinois fins a la seva vellesa en un apartament de divorciada a Nova York. Sobre el seu exmarit, escriu: “Em sento com si fos un peix nedant en cercles i de sobte hagués topat contra una roca”. Amb el meu marit he tingut sempre exactament, i quan dic exactament vull dir exactament, aquesta sensació. Una roca té molts avantatges, per exemple et transmet que la vida és una cosa manejable. També té molts inconvenients, naturalment, i si llegiu Ai, William! riureu, perquè l’Elizabeth Strout els retrata amb malícia i tendresa. 

Voldria pensar que aquesta sensació ja és una cosa meva, que no depèn dels nens o de l’home, i que precisament perquè és una cosa meva jo també els la puc donar a ells. No cal dir que no en tinc ni idea. Però voldria pensar això perquè això significa que l’amor que dones i reps ja no desapareix, que es col·loca entre vèrtebra i vèrtebra fins a fer-te anar dret. I bé, que un cop has assolit determinat nivell d’existència (amunt, amunt, ànima forta) ja no tornes a viure caient. 

Llibre per regalar: Ai, William!, Elizabeth Strout

Ai, William!

© Elizabeth Strout
© de la traducció: Núria Busquet Molist.
© d’aquesta edició: Edicions de 1984, S.L.

Pots comprar Ai, William! a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Iolanda a maig 24, 2022 | 09:00
    Iolanda maig 24, 2022 | 09:00
    He llegit el llibre. M, encanta la Strout desde la ja molt de temps... I no puc estar més d, acord amb l, article.

Nou comentari

Comparteix