Maria-Mercè Marçal i Serra va néixer a Ivars d’Urgell el 13 de novembre de 1952. En plena maduresa literària, quan en tenia 45, un càncer li va esberlar la vida. No podem saber quantes novel·les hauria escrit després de La passió segons Renée Vivien, ni quants llibres de poemes més haurien arribat si Raó del cos no fos, per força, una obra pòstuma. La recordem amb un sonet seu.

Foto: Margarita Zueva
Foto: Margarita Zueva


Els teus llavis. La fruita. La magrana…

Els teus llavis. La fruita. La magrana…
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

Poema publicat a Bruixa de dol (1979) i, posteriorment, aplegat per la mateixa Maria-Mercè Marçal a Llengua abolida (1973-1988).


Nou comentari

Comparteix