Propietaris del no-res

Al «Carrer Galera, 5» Antònia Jarne fa visible la història de la gent humil

Foto: Sincerely Media



Hi ha històries que tenen banda sonora. Històries en les quals sona un vals, un tango, una simfonia, un gran èxit del moment, un… el que sigui, però que posa en moviment els protagonistes i els contextualitza de manera gairebé perfecta. Em ve al cap el ViaggioDonafugata de la pel·lícula Il Gattopardo mentre sona aquella música gran i solemne que va compondre Nino Rota i que tan bé acompanya el viatge polsós, elegant i decadent del Principe Don Fabrizio de Corbera i la seua família. Tots ells es desplacen cap aquell univers al cor de Sicília on són rebuts amb pompa i estrèpit per una gent que els hi deu la servitud i per tant gairebé la vida. Banda sonora que, com el Valzer del Comiato, dona visibilitat a les sensacions sorgides de les escenes de vida –recordem aquell fabulós darrer ball del film– que alhora són escenes de mort, decrepitud física i comiat del gran Principe. Hi ha històries que passen i deixen empremta en documents, en fotografies, en els anomenats moments estel·lars de la humanitat i que per tant ens en podem imaginar tota la seua èpica i, fins i tot, la banda sonora que adés deia.

En altres, en canvi, l’únic so que s’escolta és el de les rodes d’un carro destarotat que transporta misèries i una trista calaixera que s’arrossegarà eternament, junt amb una estufa, d’aquí cap allà. Els sons que surten d’aquest humil èxode són bruscs i gens lírics. Són aspres i només llencen decibels de pols i de catacracs secs cap a un infinit que ho és tant perquè les persones que el protagonitzen són propietaris del no-res. Hi ha històries en conseqüència que s’han escapat de tota la parafernàlia intel·lectual i intel·lectualitzada i d’una narració curosa i detallada com la que protagonitzava aquell príncep, que tenia fins i tot un escut familiar en el qual regnava un guepard, perquè senzillament és la història de la gent humil; dels qui no tenen on aferrar-se quan van mal dades; dels qui passen per la vida mentre proven de treure el cap sense perterir; de les dones que donen vida mentre la perden enmig de suors i misèries que no fan sinó perpetuar els de la seua classe en un racó fosc de l’univers humà. I aquesta història ha estat majoritàriament obviada si no oblidada.
 
Amb una odissea com la de la Mundeta, una pageseta del Cogul –com li agrada dir a l’autora del llibre del qual escric– i la del seu home, el Jaume, arranca una història que ben bé ens transporta al cor de les peripècies i de les sensacions (emocions és massa elevat perquè la pobra Mundeta i el pobre Jaumet puguin deturar-se a imaginar que en tenen) d’una gent que estan a la base de la piràmide social i que són els orígens de la immensa majoria de nosaltres.
 
“El dol l’havia acompanyat des que tenia deu anys. Amb la mare morta per culpa d’un mal dolent i un pare que sense la dona s’anava apagant a poquet a poquet, la Mundeta es va fer gran de la nit al dia i en el temps que dura un esternut va aprendre que si la vida fins llavors havia estat complicada, a partir de la pèrdua seria un camí ple de pedres que havia de passar tota sola. […] De matinada, quan encara no han posat els carrers, amb la tartana del Ginio acaramullada de trastos fins dalt de tot, el Jaume i la Mundeta i quatre canalletes marxen del Cogul. No hi tornaran mai més. A Lleida els espera un barri ple de pagesos com ells, alguns menestrals i bastants gitanos blancs que es dediquen a rondar per les fires per comprar i vendre cavalls. És l’any 1906 i el Carrer Galera veu com la Mundeta torna a estar grossa.”
 
Feinades i més feinades d’unes dones i també dels seus hómens que no han tingut música i que un tango Ricardo Luís Brignolo o l’obertura del Parsifal, com li passa a la Teresa de la novel·la, els semblen sons d’un altre món, excessius i incomprensibles. Treballs d’amor perduts que algunes de les protagonistes de la novel·la se’ls empassen amb un crostonet de pa sec i una punteta de cansalada blanca per pair-ho tot alhora. Dolors interminables que la guerra i la misèria continuen perpetuant entre aquesta gent que, com a molt, troba la pau mentre fa hort o conserva lluny d’un món que, de tant que havia de canviar, va esclatar i ho va fotre tot enlaire mentre sonava la música de les bandes militars. Després –de la guerra- silenci. Silenci i por i més silenci. Silenci i pèrdues que ens porten fins a una de les baules d’aquesta nissaga del carrer Galera. Posem que estem a la dècada de mil nou-cents vuitanta i que ella és l’Anna que deambula perduda per un mar de confusió fins que troba el seu so, la seua música, el seu Coraje de vivir amb un Antonio Flores que també hi deixaria la pell en la cerca personal.
 
“Amb la motxilla buida d’il·lusió i mig plena de bons propòsits, ha arribat a Lleida on l’ha rebut un cel ple de lleganyes i secrets. Una miquerrineta d’alegria i molt vertigen quan a mesura que el tren l’ha atansat a Lleida, ha vist el campanar de la Seu. Ara comença la lluita de veritat. La de l’Anna contra l’Anna. Per primera vegada se sent amb forces per acarar una vida construïda amb falsedat i amb arrogància. Se sent prou valenta per reclamar l’ajuda del Fèlix i la Tresina que, sense preguntar i sense entendre res del que ha sigut la vida de sa filla, en cap moment no es plantejaran jutjar-la.”
 
I aquesta és una novel·la de gent senzilla que no sap de cançons i sí de romanços; de personatges sense història i sense música que entre tots formen un univers que en poques ocasions han estat protagonista de res. I és també la història d’una gent que només compta amb la seua força i amb la seua veu, que és la que li deixen en herència a l’autora. La Jarne, historiadora i avesada a guaitar en els passats durs i austers dels qui sort n’ha de poder anar fent, ho explica amb les seues expressions i per tant amb una oralitat que és similar a la d’altres narradors –em venen al cap el viatge dels Bundren de Faulkner a Mentre em moria– que ens endinsen en aquests universos de la majoria dels nostres avantpassats i de la majoria de nosaltres mateixos.

 


 Carrer Galera, 5


 © del text: Antonieta Jarne Mòdol, 2021
 © d’aquesta edició: Pagès Editors, SL, 2021 

Nou comentari