Rodoreda, la poeta esculpida

Llegim els versos que va dedicar a Apel·les Fenosa després que li fes un bust

© Foto: Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. AMR 7_1_2_1_56



La Fundació Mercè Rodoreda i Catorze estrenem la secció Rodoreda selecta, en què cada últim dilluns de mes obrirem l’Arxiu de la Fundació per compartir el món més conegut i més desconegut de l’escriptora: des dels quadres que va pintar, els contes que va fer per a infants i les cartes a amics, fins a poemes, fragments emblemàtics de novel·les i entrevistes que fan de mirall del seu caràcter i persona.

I comencem amb el poema que va dedicar a l’escultor Apel·les Fenosa. Quan Mercè Rodoreda es va haver d’exiliar a França, per guanyar-se la vida va fer, entre d’altres activititats, de modista. Fenosa, que aleshores també vivia a París, li encarregava roba, sovint per a la seva dona Nicole. Des de la Fundació Mercè Rodoreda expliquen: “Durant l’exili Mercè Rodoreda es relacionà amb molts intel·lectuals i artistes. Nicole Fenosa va explicar personalment que Mercè Rodoreda una de les vegades que va anar al taller del seu del seu marit li va preguntar quan li faria un bust. Fenosa, que estava treballant, va aturar la feina i agafà argila grisa, la modelà ràpidament, i li lliurà aquest bust. La signatura consta a la part del darrere en un cargol del cabell. Nicole Fenosa ens va dir que aquest bust estava molt ben fet i explicà una anècdota: el més important d’una escultura és reflectir l’espai que hi ha entre el nas i el llavi superior perquè quan un nen neix un àngel el toca en aquesta part del cos amb la punta de l’ala i li fa el petit sot que hi ha. Mercè Rodoreda li va dedicar el poema com a intercanvi”.
 

© Foto: Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. 67FA



A Apel·les Fenosa


Filles som d’argila informe
grisa i freda com el món. 
Un pur misteri ens infon
el deliri d’ésser forma. 

Pits rodons, braços enlaire, 
ja comencem d’existir
sota llunes altes i,
immòbils enllà de l’aire. 

Així que s’omple de vida
nostra faç foscament crida
i esguarda amb ulls inhumans

l’home que la forma invoca:
com els sospirs d’una boca
eixides som de ses mans. 

 

© Foto: Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. AMR 7_1_1_104


* Està previst que la Fundació Mercè Rodoreda publiqui aquest poema en el volum Poesia corresponent a les Obres completes de l’escriptora.

* Recursos de la crítica literària feta per la Fundació Mercè Rodoreda: Arnau, Carme, Una brusa i un àngel, Serra d’Or (Núm. 682, octubre, 2016), p. 31- 35. Miralles, C. (2008). La poesia de Mercè Rodoreda. Dins: Sota el signe del fènix. Palma: Lleonard Muntaner, p. 41-46. Mohino, A. (2002). Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda. Barcelona: Angle.

El poema que Rodoreda va dedicar a Fenosa, recitat per la poeta Laia Maldonado a la casa (ara convertida en museu) que Fenosa tenia al Vendrell. 


Imatges de Fenosa, acompanyades de la veu d’Ovidi Montllor recitant un text que Alexandre Cirici va dedicar a l’escultor. 

Nicole Fenosa al costat d’Apel·les Fenosa i d’un bust que li havia fet. París, 1955. Foto: arxiu Fundació Apel·les Fenosa.

Nou comentari