On van els àngels de neu?

Sortegem 3 exemplars del primer llibre infantil de Maggie O'Farrell

La Sylvie es desperta una nit, de sobte, sense saber per què i veu l’espectacle més impressionant de la seva vida: un àngel de neu, que li explica que és allà per cuidar-la, perquè, encara que no ho sembli, pot ser que tingui alguna cosa a dins que li amenaça la salut.

L’escriptora Maggie O’Farrell va crear aquest personatge sobrenatural per calmar la seva filla quan va patir un xoc anafilàctic i ara és el protagonista d’On van els àngels de neu? (La Galera), un conte de fades il·lustrat per Daniela Jaglenka Terrazzini sobre la valentia i la determinació d’una nena davant els desafiaments vitals als quals ha d’enfrontar-se.

Fem un tast d’aquesta història, traduïda al català per Jordi Vidal Tubau, i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 16 de febrer, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] * Les guanyadores han estat Georgina Guixà Galiana, Montserrat Plana Parés​ i Marina Porcar Reyes.
 

Foto: Catorze



I es va traslladar a l’hivern passat, a un dia tan silenciós que semblava que hagués caigut una manta sobre el món. Havia nevat tota la nit i tot estava cobert d’una blancor freda. La Sylvie, al llit, va recordar un moment en què estava estirada a la neu, passant els braços i les cames per la pols freda. Amunt i avall, amunt i avall. Tenia flocs a les pestanyes i als llavis, i reia.

Daniela Jaglenka Terrazzini

 


[…]


La Sylvie va mirar la seva túnica celestial, el seu perfil il·luminat, la seva cara de color blau platejat, les seves ales enormes.

—Sí —va contestar—. Ho sembles.

L’àngel va sospirar i es va passar distretament una mà pels rínxols.

—Mira, ens estem desviant del tema —va dir, més per a si mateix que per a ella—. Francament, no tenia ni idea que series tan xerraire. Tot això de ciència i màgia no té cap importància quan l’important és… l’important és… —Va mirar al voltant desesperadament, com si provés de recordar què hi feia allà, dins d’una casa, a mitja nit. Llavors va semblar que li tornava. Va alçar la barbeta, es va allisar la túnica i es va escurar la gola—. L’important, naturalment, és que estic en una missió. La meva primera missió. Soc aquí —va dir com si fes una declaració— per ajudar-te.
 

Daniela Jaglenka Terrazzini

 


[…]


De camí cap a casa, va buscar l’arbre més alt del parc. S’hi va enfilar, enfilar i enfilar, i quan va arribar al capdamunt, es va arrossegar fins a la punta d’una branca llarga. No podia mirar cap avall, no s’atrevia a veure l’herba allà baix, els gronxadors llunyans, la gent petitona que passava pel camí. Va tancar els ulls, es va agafar fort a la branca i es va balancejar. Mira’m!, volia cridar, puc caure, puc caure de debò.

No va passar res. Només es va marejar una mica i, al cap d’una estona, va baixar i se’n va anar cap a casa.
 

Daniela Jaglenka Terrazzini

 


[…]


Aquella nova onada era diferent. Era forta, decidida. La va arrabassar de les urpes del corrent i la va empènyer en la direcció contrària, cap a la costa. La Sylvie es va notar els cabells arremolinant-se al seu voltant mentre era arrossegada i va veure que la superfície del mar baixava a trobar-la. De cop i volta, va poder treure el cap fora de l’aigua i va prendre glopades d’aire.
 

Daniela Jaglenka Terrazzini

 


[…]


L’endemà al matí, la Sylvie se’n va adonar abans de descórrer les cortines; reconeixia aquell silenci, aquella quietud, aquella llum tenyida de blau. Era com si hagués caigut una manta sobre el món.

Es va llevar d’un salt i va obrir les cortines. Les voreres havien desaparegut; els cotxes s’havien convertit en dracs blancs, encorbats i adormits; els arbres es vinclaven sota el pes de la neu.

—Ho has fet! —va cridar—. Ho has fet!

Llavors va entrar a l’habitació dels seus pares, els va enretirar la manta i els va dir que s’havien de llevar, s’havien de llevar de seguida i sortir fora.

Es va posar els mitjons més gruixuts, els guants de la millor llana, l’abric més calent i la gorra més còmoda i va sortir corrent a la neu.

La Sylvie havia d’anar a trobar tota la gent que coneixia. Els havia de dir que sortissin a la neu, que s’hi estiressin i que moguessin els braços i les cames per fer-se un àngel de neu.

De pressa, els diria, abans no es fongui la neu.

Seria un dia molt atrafegat.
 

Daniela Jaglenka Terrazzini


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.
 

 

 On van els àngels de neu?

 © 2020 Maggie O’Farrell (text).
 © 2020 Daniela Jaglenka Terrazzini (il·lustracions).
 © 2021 Jordi Vidal Tubau (traducció).
 © 2021, la Galera (aquesta edició).

Nou comentari

As Times Goes By
You must remember this/ A kiss is still a kiss/ A sigh is still just a sigh
Més entrades...