La Sylvie es desperta una nit, de sobte, sense saber per què i veu l’espectacle més impressionant de la seva vida: un àngel de neu, que li explica que és allà per cuidar-la, perquè, encara que no ho sembli, pot ser que tingui alguna cosa a dins que li amenaça la salut.

L’escriptora Maggie O’Farrell va crear aquest personatge sobrenatural per calmar la seva filla quan va patir un xoc anafilàctic i ara és el protagonista d’On van els àngels de neu? (La Galera), un conte de fades il·lustrat per Daniela Jaglenka Terrazzini sobre la valentia i la determinació d’una nena davant els desafiaments vitals als quals ha d’enfrontar-se.

Fem un tast d’aquesta història, traduïda al català per Jordi Vidal Tubau, i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 16 de febrer, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com * Les guanyadores han estat Georgina Guixà Galiana, Montserrat Plana Parés​ i Marina Porcar Reyes.

Foto: Catorze



I es va traslladar a l’hivern passat, a un dia tan silenciós que semblava que hagués caigut una manta sobre el món. Havia nevat tota la nit i tot estava cobert d’una blancor freda. La Sylvie, al llit, va recordar un moment en què estava estirada a la neu, passant els braços i les cames per la pols freda. Amunt i avall, amunt i avall. Tenia flocs a les pestanyes i als llavis, i reia.

Daniela Jaglenka Terrazzini


[…]


La Sylvie va mirar la seva túnica celestial, el seu perfil il·luminat, la seva cara de color blau platejat, les seves ales enormes.

—Sí —va contestar—. Ho sembles.

L’àngel va sospirar i es va passar distretament una mà pels rínxols.

—Mira, ens estem desviant del tema —va dir, més per a si mateix que per a ella—. Francament, no tenia ni idea que series tan xerraire. Tot això de ciència i màgia no té cap importància quan l’important és… l’important és… —Va mirar al voltant desesperadament, com si provés de recordar què hi feia allà, dins d’una casa, a mitja nit. Llavors va semblar que li tornava. Va alçar la barbeta, es va allisar la túnica i es va escurar la gola—. L’important, naturalment, és que estic en una missió. La meva primera missió. Soc aquí —va dir com si fes una declaració— per ajudar-te.

Daniela Jaglenka Terrazzini


[…]


De camí cap a casa, va buscar l’arbre més alt del parc. S’hi va enfilar, enfilar i enfilar, i quan va arribar al capdamunt, es va arrossegar fins a la punta d’una branca llarga. No podia mirar cap avall, no s’atrevia a veure l’herba allà baix, els gronxadors llunyans, la gent petitona que passava pel camí. Va tancar els ulls, es va agafar fort a la branca i es va balancejar. Mira’m!, volia cridar, puc caure, puc caure de debò.

No va passar res. Només es va marejar una mica i, al cap d’una estona, va baixar i se’n va anar cap a casa.

Daniela Jaglenka Terrazzini


[…]


Aquella nova onada era diferent. Era forta, decidida. La va arrabassar de les urpes del corrent i la va empènyer en la direcció contrària, cap a la costa. La Sylvie es va notar els cabells arremolinant-se al seu voltant mentre era arrossegada i va veure que la superfície del mar baixava a trobar-la. De cop i volta, va poder treure el cap fora de l’aigua i va prendre glopades d’aire.

Daniela Jaglenka Terrazzini


[…]


L’endemà al matí, la Sylvie se’n va adonar abans de descórrer les cortines; reconeixia aquell silenci, aquella quietud, aquella llum tenyida de blau. Era com si hagués caigut una manta sobre el món.

Es va llevar d’un salt i va obrir les cortines. Les voreres havien desaparegut; els cotxes s’havien convertit en dracs blancs, encorbats i adormits; els arbres es vinclaven sota el pes de la neu.

—Ho has fet! —va cridar—. Ho has fet!

Llavors va entrar a l’habitació dels seus pares, els va enretirar la manta i els va dir que s’havien de llevar, s’havien de llevar de seguida i sortir fora.

Es va posar els mitjons més gruixuts, els guants de la millor llana, l’abric més calent i la gorra més còmoda i va sortir corrent a la neu.

La Sylvie havia d’anar a trobar tota la gent que coneixia. Els havia de dir que sortissin a la neu, que s’hi estiressin i que moguessin els braços i les cames per fer-se un àngel de neu.

De pressa, els diria, abans no es fongui la neu.

Seria un dia molt atrafegat.

Daniela Jaglenka Terrazzini


* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.



On van els àngels de neu?

© 2020 Maggie O’Farrell (text).
© 2020 Daniela Jaglenka Terrazzini (il·lustracions).
© 2021 Jordi Vidal Tubau (traducció).
© 2021, la Galera (aquesta edició).

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix