Visions de la mescalina

Llegim un fragment de «Miserable miracle» i en sortegem 3 exemplars

«Aquest llibre és una exploració. A través dels mots, els signes i els dibuixos. El que s’hi explora és la Mescalina. El que aprenc, ho aprenc en el moment com un principiant. Així ho farà el lector.» Ho va escriure l’artista belga Henri Michaux (1899-1984) a la introducció de Miserable miracle. La mescalina, volum que Edicions Poncianes publica en català, amb traducció de Guillem Usandizaga i pròleg de Joaquim Sala-Sanahuja, i que inclou quaranta-vuit dibuixos i documents manuscrits originals de l’autor.

Michaux va conrear pintura, poesia i prosa en francès i va convertir el viatge –tant el real com l’imaginari– en el tema central del seu art. En aquest llibre el viatge el propicia la mescalina, un alcaloide al·lucinogen extret del cactus del peiot, gràcies a la qual experimentarà «la sensació profunda de mantenir una relació misteriosa amb tot, del més enllà, del sempre més, la sensació profunda de viure una vida extracorporal i fora del temps, de participar de l’Absolut, de l’Eternitat».

Us n’oferim un fragment on parla dels colors i visions que li produïa la mescalina i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 10 de desembre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a participacatorze@gmail.com * Els guanyadors són: Joan Pujades, Clàudia Simon i Helena Palau.

Foto: Catorze
Foto: Catorze

Qui rep un cop de puny a la cara veu mil estrelles o mil guspires, però no veu una carretada de sutge o un acte d’una obra de Shakespeare, encara que sigui abreujat.

Visions. El que la Mescalina incita a veure. Sobretot el que dona la Mescalina és una vibració enorme, múltiple, fina, polimorfa i espantosa, que sembla que no s’acabarà mai.

En el punt àlgid de la seva acció, la Mescalina ofereix imatges encegadores o encerclades de llamps, fossats de foc, així com homes llunyans o lil·liputencament* petits, animats per un moviment ràpid, més proper al dels pistons d’un motor que a cap gest humà.

Enormes quantitats de cristalls i tard o d’hora tot acaba en cristalls.

Quan ja s’afebleix, però encara és prou agitadora, desplega grans camps de colors amb milions de punts ben distints i escampa la multitud amb l’agitació de la multitud. Més endavant només és capaç de l’agitació d’erugues en moviment. Les formes gairebé sempre innombrables, intensament allargades, exageradament fràgils i primes, foradades pel mig, permeten veure minarets fins, columnetes com agulles, campanarets molt bufons, rombes i tot el que sigui ben llargarut, llargarut i fràgil. Més que foradades de vegades estan trencades** (com a mínim estretides) pel mig o en diversos llocs. Per a qui només hagi pres una vegada Mescalina, l’art mexicà (les estàtues zapoteques i tolteques, i els temples asteques) amb múltiples línies de ruptura, es torna eloqüent i significatiu.

Quan encara és més feble, la Mescalina ho fa tremolar tot amb unes petites tremolors incessants, amb oscil·lacions, amb encaixos-desencaixos. Hi regna un sisme ínfim i permanent que fa pensar en un procés ruïniforme, sense que res, malgrat les esquerdes incessants, caigui en ruïna.

Més endavant encara, ho fa ondular*** tot amb un oneig gairebé imperceptible i microscòpic. En aquesta mena de cinta transportadora que desfila d’una punta a l’altra del camp de visió, podem reconèixer, segons el temperament, les preocupacions, les darreres impressions (són aquestes les importants), segons els incidents del moment (sorolls fortuïts, paraules sentides o fins i tot pensaments transmesos, perquè et tornes extremadament receptiu) podem reconèixer, deia, qualsevol cosa, sempre que, i és l’única condició, sigui en gran nombre: munts de gent, parterres de flors, metròpolis gegants, ramats immensos o, per a qui no sap inventar o s’hi oposa, múltiples punts de color sense més.

com si veiéssim les ciutats i els senyals d’una mena de civilització de les miríades.

Una certa espessor més que no pas un veritable relleu i superfícies el tacte de les quals seria lleugerament desagradable.

Així com hi ha un estil mescalina, hi ha colors de la Mescalina. A qui n’hagi pres, els hi podeu ensenyar en la realitat. Els reconeixerà. (No sempre els exactes, sinó els que tinguin el mateix aire de família).

Primer els cridaners****. Els vermells estridents passen a prop de verds absoluts. És un drama òptic. Tot seguit els repugnants. La pedreria en gran quantitat, evidentment falsa, n’és l’incansable regal.

Estadi I. Violació pel moviment.

Afeblint-se encara més, la Mescalina repartirà fins que s’esgotin teixits tornassolats, setins indefinits, objectes niquelats amb un níquel que ha patit i revestiments de tons seductors. A estones hi ha colors molt intensos i purs, però tard o d’hora torna el desori i l’efecte de la bellesa precedent queda en no-res. Sigui quin sigui el color, el to ensucrat, veritable carícia de la vista, és el més corrent.

Estadi 2. Carícia del moviment.

Qui no suporti les seduccions fàcils segur que s’enrabiarà. Però qui li manava deixar-se pessigollejar els nervis?

La Mescalina provoca un estat vibratori. Vibracions múltiples, al principi gairebé fulminants. D’amplades normals, amb moltes puntes. Se n’hauria de fer la prova experimental. El més curiós és que ets sensible a la vibració, mentre que en l’epilèpsia no. Senzillament s’hi cau. La descàrrega elèctrica de les neurones segurament és menys massiva i les ones diferents. L’estat dels esquizofrènics agitats també s’hauria d’examinar des d’aquest punt de vista.

L’allargament fantàstic de les imatges en la visió mescalínica podria estar relacionat amb les puntes. Les puntes al principi de la intoxicació són molt altes, i quan n’hi ha unes quantes de seguides, molt juntes.

La imatge visual és (o s’acompanya d’un fenomen que és) del mateix ordre de magnitud que aquestes vibracions engrandides, cosa que explicaria també la interferència ona-imatge i ona-pensament (aquest últim pertorbat fins a la bogeria) que ha estat observada i anotada aquí en diversos passatges.

* La imatge lil·liputenca en la major part de toxicomanies no es deuria al fet que no s’engrandeix, com es faria normalment, la imatge
que és prodigiosament petita?
El mecanisme d’engrandiment (o la sensació que és més gran) ja no funcionaria.
** La vibració trencaria la línia recta que volíem traçar.
*** La impressió d’ondulació podria provenir —suggereix el Dr. Ajuriaguerra4— de la irregular aparició de punts sobre una superfície.
**** Com a conseqüència de la freqüentació dels colors complementaris (?); vegeu Rouhier, Le Peyotl. La plante qui fait les yeux émerveillés.



* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.

Miserable miracle. La mescalina

© Henri Michaux.
© de la traducció: Guillem Usandizaga, 2021.
© d’aquesta edició: Edicions Siderals SL, 2021.


En aquest enllaç pots comprar Miserable miracle. La mescalina a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Les feines dels nens d'abans
14 fotografies que mostren l'explotació infantil que patien infants a principis del segle XX
Més entrades...