Desfici. Ganes de rebre cartes en paper, amb sobre i segell, a la bústia de casa. Que arribin missatges imprevistos al correu electrònic. Neguit. Fam sense gana. Desig que els guionistes facin un gir inesperat i puguis arribar a entendre quin és el camí que toca caminar ara. Enyor menut, d’intentar no pensar-hi gaire, però el fred a les nits, una altra vegada. Rissaga al port, ràfegues de tramuntana. Les restes d’una tempesta de sorra que encara t’esquitxa els ulls i revifa els acúfens. Fam amb l’estómac tancat. La llengua passejant-se, pensarosa, pel tou del paladar, assaborint les paraules de l’amor que has buidat sense buidar-te tu, perquè et neixen de l’arrel i quan les aboques et tornen a créixer com la cua tallada de les sargantanes. Record de sargantanes blaves en una illa que no has trepitjat mai més. Necessitat rabiosa de trepitjar la teva illa –de no permetre’t, mai més, tornar-la a perdre. Por de morir. Por que se’t morin. Por d’anar-te’n. Por que se’n vagin. Desert de dunes al davant, sense petjades. I el mar, potser, a l’altra banda. I Déu, potser. Potser. Sempre a l’altra banda.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
