Àngels suburbans

Et mira als ulls amb un somriure que juraries que no oblidaràs mai

Foto: Julia Kadel
Foto: Julia Kadel

Dissabte a la tarda. Tornes al barri després d’un dia intens, i quan baixes al metro i veus l’andana atapeïda has de reprimir un primer impuls de fer mitja volta i assajar la concentració mental a veure si aquest cop aconsegueixes teletransportar-te. No vols maleir el Nadal perquè sempre t’ha agradat i et negues a boicotejar-te aquest trosset d’il·lusió que t’ha fet escombrar totes les botigues de xinos de Gràcia buscant un barret de cowboy. Arribes a l’andana i llavors el veus, ben dret, amb una expressió relaxada a la cara, aliè a la gentada i a l’estrès: és un monjo d’uns seixanta-cinc o setanta anys, vestit amb un hàbit gris amb caputxa i un cinturó negre. Passes davant seu i no pots evitar mirar-lo, però hi deu estar acostumat perquè no sembla que se n’adoni. Un parell de metres més endavant, recules perquè hi ha massa gent i prefereixes quedar-te a prop de les escales, i tornes a passar davant d’ell, que continua tranquil en el seu espai, molt quiet. Et quedes vora seu, asseguda, i te’l mires entre estupefacta i admirada, però ell continua sense veure’t, et queda un poc d’esquena i mira endavant, cap a les vies. No et veu però potser et sent, potser sap d’alguna manera que estàs fascinada davant la seva quietud, la calma d’esperit que encomana enmig d’aquella voràgine. Arriba el metro, atapeït de gent, i t’aixeques. Llavors ell es gira cap a tu, com si hagués sabut des del primer moment que eres allà, i et fa un gest perquè passis tu primer. Li somrius, movent el cap, “Gràcies, però hi ha massa gent, em sembla que esperaré el següent”. Llavors et mira als ulls amb un somriure que juraries que no oblidaràs mai, i et diu, amb una calidesa que et toca alguna corda oculta de l’ànima: “Que tingui un Nadal molt feliç”. I comença a avançar cap al vagó, hi entra i es perd entre la multitud.

Et quedes a l’andana i t’adones que et van caient les llàgrimes per les galtes, suaument, inevitables. Algú que no et coneix de res però que sembla que t’endevini l’ànima et desitja des del fons del fons que siguis feliç, i et deixa l’esperit en calma per a la resta del dia. I de la nit. Et recordes d’una frase que vas llegir no fa gaire: “Que ningú vingui a tu sense anar-se’n millor i més feliç”.

Qui deu ser que m’envia els àngels?







*text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari

Les feines dels nens d'abans
14 fotografies que mostren l'explotació infantil que patien infants a principis del segle XX
Més entrades...