Foto: Bastian Sander
El primer cop que em vaig depilar les cames amb cera tenia dotze anys. Recordo que, com un acte reflex, amb la primera estirada, em vaig incorporar de la llitera i vaig clavar un cop de puny a l’esteticista. Ma mare, que m’hi havia acompanyat, no sabia on posar-se ni com demanar disculpes a la senyora que havia rebut la gardela i que em mirava com si fos filla bastarda del mateix Satanàs. L’únic que vaig saber dir jo va ser: és que m’ha fet mal.
Vaig entendre a l’instant allò que predicava ma iaia Ulín –de Consuelín, passa que es va morir tan aviat que no vaig tenir temps d’aprendre mai a pronunciar bé el seu nom– i tantes altres dones i que encara es predica ara de “per presumir s’ha de patir”.
I allà estàvem jo i els meus dotze anys amb mitja cama depilada i l’altra cama i mitja peluda i la resta de la meua vida per davant per anar patint-per-presumir. I el cap a mil revolucions: per-pre-su-mir. No patir per salvar la humanitat d’una extinció més que probable, o patir per trobar la cura a una malaltia que mata nens petits. Ni tan sols patir perquè si pateixes et regalaran, no sé, un cadellet. No: per presumir.
“Ai, em posaria tirants amb esta calor que fa, que no s’hi pot estar, però com tinc estos braços tan gords, com m’he de posar una samarreta de tirants?”, vaig escoltar que deia una dona a la seva amiga mentre prenien un cafè a la plaça del mercat. “No porto pantalons curts perquè no em sento còmoda amb les meves cames”, afirma una altra dona que ha estat els últims quatre mesos fent règim per casar-se ara a l’estiu. La llista dels complexos absurds que tenim pot ser ben bé infinita. Em surten pèls negres a la barba. Tinc el cabell astorat. Tinc un mugró enfonsat. Tinc estries als pits, a les cuixes, als braços. Tinc papada. Tinc les orelles de Dumbo. Tu has vist el meu nas? Sembla una patata. No tinc prou pit. Soc massa alta. (Atenció: prou i massa). Podria continuar.
Jo mateixa n’he pronunciat i en pronuncio algunes tot sovint gairebé sense adonar-me’n i m’he d’esforçar, llavors, a recordar que si em vingués algú i em digués, posem per cas, quina merda de pèl que portes avui, li penjaria l’etiqueta d’imbècil-mal educat la resta de la seva vida.
M’ha calgut, ho dic de veritat, deixar-me el cos marcat a còpia d’injeccions obligades per començar a estimar-me’l. Per començar a lluir-lo sense manies a les platges i piscines als estius. Trec confiada a passejar el meu ventre morat i la part baixa de l’esquena, just damunt d’allà on són les estries, inflamada, vermella, dura, enquistada i les cuixes, amb un tram enfonsat, sense múscul ni greix. Són les meves ferides de guerra i les llueixo orgullosa perquè el meu patiment m’han costat. No anava d’això, el joc?
En el meu cas, aquest patiment (n’hi ha d’altres) és visible. Però quan veig noies de dotze, quinze, divuit anys, ja siguin primes o grasses, boniques totes, caminant acomplexades ràpidament des de la tovallola fins a l’aigua, o fins i tot, dones de trenta, quaranta, cinquanta anys que no volen portar pantaló curt a quaranta graus, o que es tapen el coll amb mocadors perquè comença a estar arrugat, em sap com greu. Perquè hi ha ferides de guerra que no es veuen però no entenc per què no s’han de lluir també amb orgull.
Penso en ma iaia, pobreta, que presumir, no ho sé si va presumir gaire, però patir sí que va patir. I tot el que havia patit abans per presumir, tampoc li va servir de res, al final.
Que quan ens estimem una persona la veiem bonica ja ho sabem tots. (Si no, fixeu-vos en els nens petits enamorats de les seves mares.) I si hi ha mirades que no ens veuen boniques totes, potser és que tenen els ulls tacats de por.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
