Foto: Colton Witt
Demana un desig, et diu normalment algú que t’estima, quan bufes les espelmes del pastís, quan et recull una pestanya de la galta, quan passa un estel fugaç. Però el que tu i jo sabem és que els desitjos no es compleixen. I si es compleixen no és gràcies a les espelmes ni a les pestanyes ni als estels, no fotem. Si cap desig es compleix és perquè s’havia de complir o perquè a més a més de demanar-ho ànima endins, hem fet alguna cosa perquè succeeixi.
El cas és que fa pocs dies vaig anar a veure les llàgrimes de Sant Llorenç a la platja del Trabucador, allà on no hi ha més llum que la de la lluna i la d'alguna moto que hi arriba carregada d’un parell d’enamorats en una nit com aquella.
Em pensava ben bé que era una llegenda urbana perquè jo, d’estels fugaços, no n’havia vist mai cap. Però no, no l’és, es veu que sí que existeixen. En vaig veure molts. El que passa és que, conscient que els desitjos no es compleixen, per evitar-me la posterior frustració, no fos cas que acabés il·lusionant-me, només vaig demanar poqueses als estels: trobar la part de dalt del biquini que havia perdut aquest estiu, no fer-me cap contractura de tant mirar al cel, un unicorn, una cangreburger.
Dies després vaig trobar la part de dalt del biquini i no ho diguis a ningú però em vaig penedir una mica, mentre acumulo silencis i esperes i esperances i derrotes, de no haver demanat, per si de cas, un desig amb cara i ulls. Si m’atrevís a deixar-me la voluntat despullada de les pors, vaig pensar mentre em va semblar haver entès la grandíssima veritat: que no esculls el que et passa però sí el que desitges. Que potser la clau no és tant que els desitjos es compleixin com tenir-ne una llista escrita en alguna part del cervell.
En el fons, quan m’arribi l’unicorn alat que vaig demanar als estels aquella nit, només voldré que vinguis a fer-hi un tomb. I que totes les èpoques dolces siguin vives ulls endins, que puguem somriure en recordar-les. Que ens emocioni la bellesa, trobar de tant en tant unes paraules perfectament col·locades que ens sàpiguen fer plorar. Que fins l’últim dels nostres dies tinguem ganes de demanar un desig.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
