Foto: Elvin
Han obert un bar prop de casa meva que és un bar una mica com jo: tímid i fred, d’entrada. Per això hi he entrat. Perquè és divendres a la nit i no tinc res millor a fer ni ningú que em digui anem a tal puesto o quedem-nos a caseta, cari, que plou. Hi sona un dels meus grups preferits, preferidíssims: The National, i penso que deu ser un senyal. Acústic com a mínim, segur. Demano una copa de vi negre. Ella em diu: quin dels tres vols? No en conec cap. Em diu: aquest és de la Terra Alta (i jo, per allò de la proximitat de la terra anava a dir este, este!), però l’he deixat continuar. Aquest altre és biodinàmic, que vol dir que no conté sulfits i vaja, que és d’agricultura ecològica. Ahà, molt bé, i este altre? Aquest altre també és biodinàmic però és d’una cooperativa de dones. Posa’m este, pos.
Mira aquella. Com va pintada. Sembla un ninot. S’ha engreixat. Diuen que el marit se n’ha anat amb una altra. No li queda bé el nou look. No té edat d’anar vestida així. Què fa parlant amb el J.? És una buscona. Merda, que guapa que ha tornat la S. de vacances. Quina ràbia que fa. Ah, la llesta, que tot ho sap. Que estrany, fa dos dies que ha parit i ja torna a estar feta un figurín; segur que s’ha operat. Però que falsa i que pilota, a qui vol enganyar. M’han dit que li va la marxa. I així podríem continuar durant una estona llarga més però ja em fan mal els dits d’escriure-ho. Segur que a totes ens sonen, aquestes frases enverinades que ens hem enviat d’unes a altres més d’una vegada.
L’altre dia anava en un tren de rodalies i al costat tenia dos nois i una noia que no devien haver complit els divuit anys. La noia va dir, parlant d’una companya de classe: “Aquesta tia només és simpàtica quan va borratxa, a classe és rareta de collons. Ara, quan s’emborratxa, deixa-la anar. L’altre dia vaig veure com dos tios la baixaven tota malament de la tarima i se l’enduien, un a cada banda, que jo vaig pensar, mare meva, com acabarà, aquesta, aquesta nit.”
No cal ni dir que em vaig esgarrifar. Que és responsabilitat de totes ajudar-nos. Que, tinguis l’edat que tinguis, sigui simpàtica o “rareta de collons”, la noia en qüestió, sigui una pija o una punky, la coneguis o no la coneguis, has d’evitar com si t’hi anés la vida que a una dona que no té les plenes facultats de decidir en un determinat moment –o les té però ho fan a la força–, se l’enduguin dos nois. Tenen, les dones més grans, l’obligació d’educar les dones més joves en la sororitat –que s’eduquin els homes en la no agressió és evident i dona per a un altre article sencer– i tenim totes el deure de fer pinya. No siguem il·luses, no estem competint entre nosaltres. Que a la teva companya de classe, la rareta, sí, la que no parla, la que potser és massa tímida com per encaixar si no beu alcohol, la gravin amb el mòbil, li facin tocaments que ella no ha permès, la forcin a fer res que no voldria fer si estigués en plenes facultats o no tingués por, la violin, t’ha de fer mal com si t’ho fessin a tu mateixa.
Que el vi més venut d’aquell bar sigui d’una cooperativa de dones t’ha de fer feliç com si la cooperativa també fos teva. Si una altra ha guanyat el premi que voldries haver guanyat tu, no t’ha de fer ràbia l’altra dona, t’ha d’alegrar perquè si l’ha guanyat ella, també l’has guanyat una mica tu. Seria important, molt important, per exemple, que les senyores diputades de tots els partits polítics, quan el president del gobierno digués “no nos metamos en eso” (en temes d’equiparació de salaris entre gèneres), acudissin al congrés dels diputats amb una samarreta que resés “metámonos en eso” dia rere dia rere dia fins que se’n parlés. Sense rentar la samarreta, fins que fes olor de brut amb els mesos i amb els anys, i fent evident la violència i la porqueria dels interessos heteropatriarcals. Incloses les elles del PP, sí, perquè del PP no sé si ho van néixer, però dones, segur que sí. Que posessin la mateixa samarreta a les seves filles. Que les companyes o mullers dels senyors diputats fessin el mateix. Fins que als homes que van en americana i signen lleis els entrés vergonya d’existir.
El feminisme ha de créixer a tots els nivells i en cada gest. La noia a qui s’enduen dos nois borratxa d’una tarima és una desconeguda, és una companya de classe rareta, és la més popular de l’institut i a tu et fa ràbia, és la que et va furtar el nòvio o la teva cap que et puteja, és igual. Aquella noia és la teva millor amiga, és la teva germana petita, és la teva germana gran, és la teva mare, ets tu i és la teva filla.
Qui ens ha estat dient tot aquest temps que hem de competir entre nosaltres ho ha fet força bé. Però s’ha acabat.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
