Foto: Amanda Tipton
De menudes, quan jugàvem al brancal de casa sa iaia al barri de les Quintanes, la V. i jo ens entreteníem amb un joc una mica pervers –ara ho veig– que ella, que tenia dos anys més de picardia, em va ensenyar. El joc es deia la teoria dels cercles (la V., a la vegada, l’havia après de sa germana gran). Potser ja el coneixeu. Consisteix a dibuixar tot de cercles concèntrics, on al centre estàs tu i als altres cercles, hi vas posant els noms de les persones per ordre d’estima, de prop a lluny: de persones que més t'estimes a amics-tirant-només-a-coneguts, diguem-ne.
Cada cop que quedàvem havíem de refer el dibuix per veure si algú havia caigut de l’escaleta, si hi havia alguna nova incorporació al planter o si algú altre estava escalant posicions perillosament. Com que érem menudes i la tara de la hipocresia no la teníem encara desenvolupada, ens podíem dir a la cara coses com "esta setmana has baixat un nivellet dels cercles, que mos vam creuar pel pati i com anaves amb les amigues grans de la teua classe no em vas vindre a dir res." (Santa problemàtica, aquella.)
La V. i jo quedem poc últimament, però quan ens veiem, de tant en tant encara em recorda la teoria dels cercles. "Qui hi ha ara al costat mateix del cercle central? I n’ha sortit algú, del tot? I a dins, al centre-centre, hi has convidat algú? Pensa que quan algú entra al centre-centre ja no pot sortir-ne mai més passi el que passi, eh." Em guinya l’ullet i em dona un copet amb el colze.
Jo li dic que ja no jugo a aquest joc però no és veritat. Hi jugo mentalment, gairebé sense voler. És impossible no adonar-se quan algú ha guanyat posicions en aquest cercle, o quan tu mateixa n’has perdut al cercle d’algú altre.
La part bona –i això és una certesa– és que mai t’equivoques a convidar algú al cercle del centre-centre, allà on fa una mica de fred perquè només hi estàs tu. Perquè si mai en fuig, és que no havia acabat d’entrar-hi. També saps que no t’has equivocat perquè fins i tot quan ja no hi és, segueix sent-hi.
De tota manera, no pateixis, les identifiques a l’instant, aquestes persones dignes d’un racó al cercle central: apareixen derrapant de darrere una cantonada qualsevol un matí qualsevol i se’t planten descarades al bell mig del cor, disparades des d’un arc de sant Martí, fan diana allà on només els valents s’hi llancen, allà d’on ja no es pot sortir. I s’hi llancen de cap, amb l’angúnia del no-dubte, amb tota la bogeria d’aquest món que estan disposades a eixamplar-te.
Si tens la sort que la vida múrria aquesta, que ens puteja i ens aixafa i ens trenca en mil bocins només per jugar a fer malabars amb les nostres parts trencades una tarda de primavera, et presenti una sola d’aquestes persones –jo d’aquestes persones en dic els invencibles, perquè les fatigues de l’amoramistat són sovint feixugues, però elles han vingut a sobreviure el temps, la vida i totes les dimensions per quedar-s’hi sempre més–, pots estar satisfet.
Ben mirat, potser la clau per fer les paus amb la vida sigui saber-se invencible, saber-se en el cercle del centre-centre de molta gent. Allà d’on no se surt mai més, allà on abans que hi fossis feia tant i tant de fred.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
