Foto: Loren Kerns
Quan he perdut el nord, m’agafa per anar a veure si el trobo en algun lloc on no he estat mai abans, no fos cas que per alguna estranya llei quàntica que no entenc, aparegués lluny de tots els meus camins.
Per això he marxat uns dies a la recerca, suposo, d’alguna part de mi que encara desconec. D’algun ciri que s’encengui en la nit, d’una espurna que prengui i escalfi aquí dins, entre les costelles. D’un mapa del tresor que em reveli quin és el pla.
L’altre dia deia a una de les meves persones preferides que m'hi podria estar mesos, sola i lluny i en silenci. Que potser no era gaire sa però m’hi estava a gust. El cas és que no m’hi vull estar, que he entès que els nous camins no són estranys des del primer moment que els camines. Que el nord no l’he perdut, el nord soc jo.
Que la vida espera i el temps, no. Que la por no espanta, que el sol d'octubre també escalfa, que l’amor estima. Que la vida riu i si no, mira-la així de molt a prop, molt seriosa, com quan érem petites, recordes? I ja riurà.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
