L’altre dia vaig anar a la perruqueria a “tallar-me les puntes” i vaig sortir d’allà amb tot un altre look. Només va faltar canviar-me de color dels cabells. No és que hagués canviat d’opinió enmig de la sessió, més aviat ho va decidir la perruquera. Hi ha vegades que tens ganes de fer un canvi i d’altres que no. Però en tot cas, això ho has de decidir tu, perquè si ho decideix algú altre potser, segurament, t’agafarà amb el peu canviat i et deixarà de mal humor uns quants dies.
En el fons, aquesta petitesa, que no té més importància que l’estètica (i que aquí cadascú puntuï la importància que té l’aspecte que fas i qui ha decidit que el facis), em serveix per introduir el tema del qual vull parlar en realitat. Ara imagina que jo, en lloc de dir clarament “no me’l talles curt, talla’m només les puntes” no hagués sabut parlar per, què sé jo, mudesa, no se m’entengués bé, o fos una nena i tingués síndrome de Down. Imagina que en arribar a casa, empipada, disgustada perquè la perruquera m’hagués dut la contrària, a sobre ma mare em gravés amb el mòbil i ho publiqués a les seves xarxes on tingués, posem, un milió de seguidors.
Una cosa per l’estil és el que li ha passat al fill d’una popular jurat d’un programa de cuina de la tele estatal espanyola. Jo no n’estava al cas, de la vida d’aquesta dona perquè, de fa anys, sempre que la veig a la tele canvio de canal. És com quan els gossos lladren o els gats bufen a algú que els fa mala vibra. Jo, si algú em fa mala vibra i surt per la tele, canvio de canal, que si no m’altero. Per tant, no sabia que aquesta senyora tenia quatre fills, un dels quals és anomenat Roscón, segons he llegit en una entrevista a Cadena Cien, “porque nació el día de Reyes y vino con sorpresa”.
Tot i que en aquesta entrevista ho vesteixen de “bonito apodo” i parlen de valors com humanitat, us sonarà el vídeo que s’ha fet viral aquests últims dies a les xarxes, del nen, de catorze anys, plorant i sent esbroncat per la mare. Com que tot és públic i en obert, he anat a xafardejar a Instagram. El nen, després d’ella mateixa, és el protagonista del perfil de la mare, on se’l veu exposat de diferents maneres. A vegades plorant, a vegades content, a vegades esforçant-se per intentar respondre les preguntes que la mare li fa al vídeo. També veig que té un llibre de receptes i de decoració de festes a la venda a la seva botiga d’Instagram que es diu Samantha y Roscón (en realitat el nen es diu Patrick).
Són cada vegada més els experts i organitzacions que defensen el dret a la privacitat dels menors a les xarxes. No entrarem a jutjar si aquesta mare s’estima el seu fill o no, que segur que sí, i vull pensar que ella creu que està fent el millor per a ell, perquè això és el que en principi volen (volem) totes les mares per a les nostres criatures: que no pateixin, protegir-les, que visquin felices i tranquil·les. Eu.
Faig aquesta reflexió ara que duc una criatura a dins la panxa. No ha de ser fàcil, criar un fill, educar-lo i transmetre-li tots els valors importants de la vida. Suposo que cadascú ho fa tan bé com pot, i d’altres ni tan sols s’ho plantegen, la gran responsabilitat que comporta cada decisió. Tampoc deu ser gens fàcil ser un infant. Si, tanmateix ja és complicat, ara que som adults funcionals, que ens escoltin i ens respectin a llocs tan quotidians com les perruqueries.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
