Foto: Melissa Maples
Devia tenir vint anys, jo. Vivíem cinc noies en un pis de la vila universitària de l’Autònoma. Teníem una inquilina exòtica que ens tenia el cor robat: la Franziska, una alemanya d’Erasmus a qui vam ensenyar cançons del Llach i altres càntics de la terra. Fèiem moltes estupideses, en aquella època, que ens portaven de vegades a malaurades conseqüències. Per exemple, en un mateix curs, em vaig partir dues dents i vaig anar a recollir el meu cotxe robat al fons d’un barranc per Torre del Baró. Però aquella nit en concret, el cretinisme va ser inofensiu: ens va agafar per fer un concurs de pes cerebral, així el vam anomenar. (Solíem fer concursos absurds, com ara qui imitava millor la cara de Mònica Terribas de mala llet, i llavors les fotos quedaven penjades al suro del menjador la resta del curs, per això aquest de saber quant ens pesava el cap em va semblar que seria una mica més útil).
Teníem la típica bàscula quadrada d’aquelles que hi puges a sobre, i la tècnica –per si mai ho voleu provar– per pesar-nos el cap consistia a estirar-nos llargues al terra, per torns, només deixant el cap recolzat a la bàscula. Vam repetir l’operació tres vegades per persona, per reduir el marge d’error. Els resultats van ser bastant impactants, almenys per a mi, perquè jo no era la que pesava menys del pis però el meu cap, sí. Només tres quilos, una ridiculesa comparat amb els sis quilos i mig de cap de la Franziska. Recordo que vaig pensar –no era de ciències, jo– que a veure com aquell capet que havia quedat últim aconseguiria convertir-me en una persona de profit.
Sovint hi torno, als anys universitaris, amb la idea aberrant d’uns temps millors. Si pogués tornar enrere hauria fet això en lloc d’allò, li hauria dit que no a aquest i sí a l’altre, hauria estudiat la carrera que no em vaig atrevir a estudiar. Ja saps de què parlo, veritat? Tots som prou grans aquí com per haver volgut tornar al passat i canviar alguna cosa incanviable, remota i d’ahir: un repte absurdament impossible.
I si això mateix d’anar al passat a avisar-nos del futur ens fos permès, hauríem volat a dir al nostre jo adolescent que el llindar de les desgràcies canviaria amb el temps, que deixés de banda la por de l’error, la por del dolor, la por del rebuig, la por de la por.
Però saps què? Que avui em tornaria a partir les dues dents, tornaria a deixar el cotxe aparcat al mateix lloc exacte que la nit que me’l van robar, tornaria a estudiar la mateixa carrera, tornaria a dir-li que sí a aquest i que no a aquell altre. Tornaria a perdre els cops que fes falta.
Perquè en aquest veure’ns créixer he après que la vida és cruel perquè no ho haguem de ser nosaltres. Que és cruel però també llépola i presumida. Que un matí de diumenge se’t plantarà al davant vestida de blau i un altre vindrà d’un negre rigorós, però també hi ha algun capvespre que és del color que vesteixen els flamencs a la badia. És llavors quan m’adono que és caminant amb aquesta motxilla carregada dels bonics errors i les malaurades desgràcies, i de totes les bajanades que he signat a nom meu, que he arribat fins aquí.
Permet-me que, ara que ho sé, l’empleni de promeses de per vida i la buidi de les pors, que tinc ganes de tirar milles i travessar el llindar de l’emoció, i caminar de la mà més enllà de l’avenir perquè digue’m, amor, fins on vols arribar, que aquí al costat tenim el riu i més al sud veurem el mar.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
