Foto: Silvia Sala
Quan he arribat a la ciutat plovia una aigua densa i tèbia, tirant a impertinent. Es notava que només estava caient per demostrar qui manava. He mirat el verd rabiós de les heures del mur de davant de la parada de bus sense marquesina i les poques persones que m’envoltaven i m’he preguntat si a alguna d’elles, com per norma, també li feia mal l’amor.
És evident que no duia paraigua i m’estava caient el xàfec a sobre com si fos un càstig d’algun pecat que desconec. La meva boca, aliena a tot el que m’estava passant, seguia buscant-te. He dubtat com s’hauria de comportar una persona quan el cor no duu paraigua i cau una tempesta química d'estiu. Què n’hauria de fer del regust de les cireres a la llengua o del vol que m’orquestren les merles dins l’estómac.
No sé si té raó, però així ho recordo: algú va dir-me no sé quan que tot pot anar malament, és clar, però que l’única manera de viure és com si tot hagués d’anar rodat. I que si no ho feia així, no era vida, llavors era una altra cosa i que podia posar-li el nom que més m’estimés. Això sí, em va dir, això té un risc: és possible que cíclicament totes les paraules boniques que hagis pronunciat acabin volent anar a suïcidar-se a algun indret mediocre del teu cos.
Era curiós com, a pesar de l’aigua bruta i el fum dels cotxes, jo sentia olor de tu o de tu fent olor de jo, no t’ho sabria dir. La boca se m’havia acostumat a la teva i ara vagava desorientada, a centenars de quilòmetres de distància, morint-se’m de set sota un xàfec i les paraules que acabaran suïcidant-se'm, molt probablement, em marxaven portant-me la contrària, desfent-me el camí, cap al llit on havien viscut la nit anterior, bo i mostrant una sobtada predilecció per tu.
Era la mateixa pluja bruta de ciutat de sempre. Però ara no era hivern i nosaltres ja no érem els mateixos. I fins i tot de la brutícia, no sé si té raó, però així ho recordo, algú em va dir no sé quan, també en neixen flors.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
