Foto: Maurizio
Que em perdonin els antics grecs i els devots de la nova espiritualitat: el coneixement d'un mateix és un objectiu lloable i un risc excessiu. La idea que remenar dins nostre ens servirà per guanyar benestar fa pinta d'eslògan publicitari. Podem viatjar al fons de l'ànima i topar amb uns paisatges que no voldríem ni regalats. Com diu una amiga, l'ésser humà no és extraordinari, l'ésser humà és imbècil. Descobrir que allotgem algú que no ens cau bé és una possibilitat. I sí, ja ho entenc, això pot ser un estímul per millorar. Si no morim aixafats per la decepció.
La felicitat només és retrospectiva i està sobrevalorada. El que ens cal són raons per tirar endavant, que n'hi ha. I n'hi ha que vénen de fora. El cel d'hivern que cada dia triga una mica més a enfosquir-se. El sol que ens escalfa la pell i les penes. La connexió que ha fet que la Laia i jo ens escrivíssim alhora. El no-sé-què de no sé qui que ens enamora.
L'any 2005, l'admirat i enyorat escriptor argentí Ricardo Piglia em va dir: "No cal entendre un llibre al cent per cent per treure’n profit. Jo conec poc Barcelona, però no necessito estudiar la història i els mapes d’aquesta ciutat per conversar amb tu ara i aquí. Certa opacitat ja va bé. Si la gent fos transparent del tot, les relacions personals no tindrien ni la meitat de gràcia. Que hi hagi un punt d’intriga té el seu interès".
Un punt d'intriga, diguem-ne així. El trosset de tu que no sé mai d'on ve i és potser el que més m'agrada. Aquella part que no puc atrapar. Els calaixos que no obriré. El no voler saber-ho tot, ni dels altres ni de nosaltres. Escoltar la intuïció, fer les paus amb el misteri. Tornar a portar unes arracades que no serveixen per a res, però mira. Les paraules que m'enviaràs perquè sí. La teva porta entreoberta. Aquest somriure. Ves que no vagi per aquí, el sentit del món.
"Coses així" és una secció d'articles d'Eva Piquer sobre les coses que (ens) passen.
