Foto: chicageek
Tens un vestit per estrenar de color cel de migdia. Te'l vas comprar el juliol passat, a les primeres rebaixes, just abans que l'estiu es disfressés d'hivern. Comproves que encara t'entra i li promets per dins que aquest any no el deixaràs tant de banda.
Enfilada en una escala, vas llançant damunt del llit les caixes on guardes els jerseis de llana quan fa calor i les samarretes de tirants quan fa fred. L'habitació esdevé un camp de batalla. També sotmets a examen les peces ni massa gruixudes ni massa primes que tenen un lloc fix a l'armari. N'hi ha que s'han encongit per un d'aquells misteris, però no t'hi fas mala sang. Regalaràs els texans que et van estrets al fill adolescent, i avall.
Voldries desar ben lluny el mal de cap, les incerteses, els somnis abaratits i la sospita que el millor ja ha passat. T'hauries de desprendre de la roba que no et poses, de les relacions tòxiques i de les culpes que no són culpa teva ni t'escauen gens. I et convindria tenir sempre a mà els amics que t'han abrigat els últims mesos amb un t'estimo o un sóc aquí. No mereixen ser arraconats al prestatge del per si de cas.
Fer el canvi d'armaris és una aposta de futur. Quan el demà s'entela no tens esma per remenar caixes, la prova és que has superat aquest hivern difícil sense baixar la roba de llana de l'altell. Potser tampoc t'hauria calgut: de portes enfora ha fet un fred tímid, gairebé càlid. I ara ja han tornat la primavera i la màniga curta i les sandàlies i els dies llargs. Si no et fes por cridar el mal temps, escriuries que s'acosta un estiu ben blau.
"Coses així" és una secció d'articles d'Eva Piquer sobre les coses que (ens) passen.
